Em faig gran. No pateixo cap crisi d'edat, que ningú s'esveri (sobretot perquè ja la vaig passar), tan sols és una constatació: aquest inici de curs em trobo que dels tres menors d'edat que tinc a càrrec dos ja camparan alegres (o no) per l'ESO i que només un restarà a la dolça primària. Glups.
Tot canvia
La llista habitual dels reptes a superar aquest curs tira més cap a l'impossible control de les hormones descontrolades que a la memorització del refotut 8x7. És un canvi que ja fa temps que vam començar a notar, i no tan sols pel que fa a l'estudi, sinó sobretot per la manera de funcionar a casa. Aquest estiu, per exemple, ja hem practicat l'abandonament de criatures sense perill físic ni jurídic. La gran diu que es vol treure quatre peles treballant de cangur i nosaltres, com a bona patronal que som, li hem proporcionat unes pràctiques no remunerades. Ha tingut cura del seus dos germans i quan hem tornat tan sols ens hem trobat amb incidents nimis, com ara quedar-se fora de l'apartament d'estiu perquè algú va tancar la porta i ningú va pensar a comprovar que la clau fos a la butxaca dels minishorts . Ximpleries.
La llista
En aquests instants, com tots els inicis de curs que he viscut com a progenitora, a casa meva ressona el prehistòric lema culer: aquest any, sí! D'any en any la lliga que calia guanyar ha variat però sempre, sempre, sempre, el moment ens ha semblat transcendental i únic. Algunes vegades era perquè vam creure que si aquell curs un dels nostres MEC no aprenia a fer els deures sense que el pare de les criatures i jo mutéssim en el monstre Medusa, el seu cervell s'aturaria. O perquè ens vam angoixar fins a límits existencialistes quan pensàvem en el futur d'un dels nostres descendents que es resistia a llevar-se i a funcionar de manera autònoma al matí.
Avui les fites són altres, però se'ns tornen a aparèixer de manera tan cabdal com de costum: enfilar i agafar una velocitat de creuer cap al batxillerat sense caure en les mil temptacions ambientals (previsió: difícil); tirar-se de cap a l'ESO i oblidar l'antiga personalitat de liró dormilega i manta (previsió: ultradifícil), i aconseguir ensibornar la punyetera i relliscosa psicomotricitat fina fins que s'avingui a col·laborar (previsió: megaultradifícil). Són aquests moments de suors, de preguntes de vida o mort (tu, creus, mama, que els cauré bé?), d'angúnies i malabarismes mentals. I fer-se gran, ells, el pare de les criatures, jo, fa que tot canviï per mal i per bé. Per mal perquè en moments idiotes ens pot semblar com si s'acabés el temps, com si les vides del videojoc s'esgotessin, com si cada any s'acostés més i més el moment de la suposada veritat. El gran avantatge és que passada la histèria del moment ja sabem que les previsions es compleixen o no, que res és definitiu i que el moment de la veritat potser ja ha tingut lloc o esdevindrà quan tinguin quaranta anys i ja no visquin a casa (espero).
Sí, em faig gran i deu ser per això que entomo aquest començament de curs amb una tranquil·litat insospitada. Potser a final de curs em tocarà menjar-me aquest article amb pa amb tomàquet i escriure'n un altre que es tituli "De la tranquil·litat al cataclisme", però he decidit aprofitar-me de l'estatus de pitjor mare del món per tirar-me els atacs d'angoixa a l'esquena i desitjar-me a mi i a tots els de casa un feliç curs 2013-14, i a vosaltres també.
