Donar consells sense que ens els demanin és una pràctica molt habitual i molt poc aconsellable. La veïna a què em referia fa uns dies, la que ens va recomanar que no anéssim a votar a l’hora que ens disposàvem a anar-hi perquè trobaríem molta cua, ens va donar un consell sense que l’hi haguéssim demanat. I, encara que fos amb la millor de les intencions, resulta que va ser un mal consell, ja que finalment vam decidir no fer-li cas i no vam fer cua.
Una vegada, en un taxi, el taxista tenia posada una emissora especialitzada en flamenc. Em va preguntar si em molestava i em va dir que a ell li encantava aquell tipus de música, que no se’n cansava mai perquè era molt alegre i li mantenia els ànims alts. Em va explicar que a casa seva tenia prohibida la tristesa. Si la dona o els fills tenien un mal dia, els endollava una tanda de rumbes i oli en un llum. El més bo del cas és que jo acabava de preparar una conferència per als voluntaris d’una ONG que atén per telèfon sobre la necessitat d’expressar el dolor emocional. La situació no podia ser més surrealista, portava escrites dotze pàgines sobre la gestió de les tristors i aquell bon home ho arreglava tot amb quatre fandangos. Feia esforços per no riure, però en cap moment se’m va acudir aconsellar-li que quan estigués trist expressés la tristesa en comptes de posar la ràdio. Ell semblava la mar de feliç i jo no tenia cap dret a treure’l de la seva felicitat ni a donar-li cap consell que no m’havia demanat.
Consell o advertència?
Una neboda meva es queixava un dia que estava farta de donar consells a una amiga que estava patint bastant amb el seu xicot i que no li feia ni cas. Li vaig preguntar si la seva amiga li havia demanat consell i em va respondre que no. “Consells, només si te’ls demanen”, li vaig dir. A excepció dels fills, alumnes, subordinats i d’algun altre cas en què ens correspongui donar-ne, els consells només són útils, eficaços i ben rebuts quan es demanen, quan s’està preparat per rebre’ls i quan qui els dóna té autoritat per donar-los. En altres casos, si veiem que una persona corre un gran risc o perill, pot valer la pena que l’advertim. Quan no és així, a mi em sembla que estem més macos si no ens fiquem on no ens demanen.
