Connectar amb l'ex i desconnectar-ne

Hi ha separats que viuen els quinze dies o les tres setmanes de vacances sense nens com un autèntic drama. Se'ls fa etern. Se senten sols, buits, abandonats. Però no ens enganyem: fins i tot els que fan més el ploramiques reconeixen que aquests dies sense nens els donen una llibertat que no havien tingut des dels anys més tendres i esbojarrats. No ens podem queixar: a més dels avenços socials, les custòdies compartides i tot plegat, els separats de principis del XXI tenim avenços tecnològics que ens permeten parlar i veure els nostres fills com si els tinguéssim a a tocar, encara que tu siguis a Olot i ells a Massachusetts. El moment de la connexió diària és important i té més màgia com més hores hi ha de diferència entre tots dos ordinadors.

Però tinc un amic que no ho porta gens bé. La setmana passada ell tenia els nens i la seva ex viatjava amb el seu manso pel nord del Brasil. Les connexions eren moments molt esperats, tant pels nens, com per la seva ex i per ell. Els nens se les preparaven: feien dibuixos, cançons, es disfressaven, es pensaven bé què dirien. La seva ex, encantada de veure els seus nens, quedava anímicament reconfortada per seguir amb la seva vida. Però per a ell, el molt ximplet, cada connexió era una tortura. Tot i que acabava de tornar d'unes vacances fantàstiques a Lanzarote amb la seva amiga, el moment de la connexió el confonia.

Sensació de pèrdua

Tornava a sentir-se envaït per la mateixa sensació de pèrdua sense remei que tenia després de la separació. "I et dura gaire, aquesta tristesa?", li vaig preguntar. Per sort em va dir que no. Em va dir que li feia angúnia veure, gairebé tafanejar, l'espai d'intimitat de la seva ex: l'apartament que s'ha llogat amb el seu amic, l'espai d'una vida que ja no és la seva. Però ja havia après que aquesta tristesa dura poc. És com la que tenim quan recordem algú que se'ns ha mort, em diu. I jo li dic que aviat serà només com la nostàlgia de retrobar un quadern antic.

Pobre amic meu, sap connectar-se amb el Brasil però tot just està aprenent a desconnectar de la seva ex. Els humans ens compliquem la vida amb les coses més absurdes. A qui se li acut posar-se a buscar -com confessa haver fet el meu amic- algun detall del que veu a la pantalla que li pugui amargar el dia?