Flors de Bach
EVA BACH

Confeti de colors a les butxaques

L’idioma més important del món, el que totes les persones hauríem de saber, i pares, mares i educadors tenir-ne un domini absolut, és el llenguatge del cor. Parlar moltes llengües no ens farà gaire més feliços si les paraules que acaronen l’ànima, les que embelleixen la vida i la fan digerible quan és amarga, no les sabem dir en cap idioma. Faig sovint aquesta reflexió en públic i, per les preguntes que em fan i les cares que veig a vegades, m’adono que hi ha alguns malentesos sobre què vol dir realment parlar des del cor. Hi ha qui es pensa que és una cosa terriblement cursi i ensucrada, més femenina que masculina, i pròpia de persones toves o pusil·lànimes. Que suposa amanyagar-nos sense parar i acabar embafats de tants “t’estimo”. Que és incompatible amb enfadar-se. I que mostrar el cor segons on i a segons qui pot arribar a ser perillós i tot.

Una vegada un pare em va preguntar si hi havia algun manual amb el vocabulari i la gramàtica del cor. Mils de milers, n’hi ha. Els bons llibres de poesia en són font inesgotable. Però el que hi trobem ha de ressonar primer dins nostre, per poder deixar-ne espurnes després al cor dels nostres fills. Només si ens omplim nosaltres les butxaques de confeti de colors, els en podrem donar un bon grapat a ells per quan les ulleres de mirar la vida o la vida mateixa es tornin d’un sol color. Només si els nostres somnis estan vius, els podrem recordar que donin corda a la ballarina dels seus i la posin a dansar. La meva porta unes sabatilles de color verd aigua i a vegades he de portar-li les ales a arreglar.

Els podrem dir també que ens hem de calçar unes katiuskes màgiques per sortir a encendre estels sota la pluja. Que la sorra, les petxines, les roselles, els núvols, i el món sencer, somriuen quan som amables. Que el perfum fugaç de llessamí el fan els àngels quan passen a prop nostre. Que hem vingut a la vida a cuidar, a esporgar, a fer créixer i a celebrar un bell jardí que uns altres van plantar. Que el bes que els fem amb els nostres llavis és petitó, però el que els dibuixem amb els ulls i el cor no els cap a les galtes... No sé a vosaltres. A mi el que em sembla perillós, i neci, i lamentable, és renunciar a la bellesa infinita que ens podem regalar quan obrim els cors com lliris d’aigua.