Competències i incompetents
El 26 d'abril de 1336 Petrarca va pujar al mont Ventor amb l'únic desig de gaudir de l'ascensió. A la butxaca portava Les confessions de sant Agustí . Pocs dies després va relatar la seva aventura a un amic en una carta que és un document fonamental de l'humanisme europeu. En recomano la lectura a tots els fanàtics que volen sotmetre el saber al llit de Procust de les competències. La carta comença així: "Impulsat únicament pel desig de contemplar un lloc cèlebre per la seva altitud, avui he escalat la muntanya més alta d'aquesta regió." Al llarg de molts anys havia estat visible als seus ulls des de qualsevol lloc, però l'impuls definitiu per fer l'ascensió el va rebre de Tit Livi. Rellegint la seva història romana va trobar per casualitat un passatge en què Filip, rei de Macedònia, va pujar als Balcans perquè des del seu cim es podien veure, segons la fama, dos mars: l'Adriàtic i el mar Negre. "Vaig ascendir la muntanya no sense molta dificultat, ja que es tracta d'una mola empinada, rocosa i gairebé inaccessible. Però com va dir el poeta, «el treball ímprobe tot ho venç»".
A mitja ascensió va topar amb un vell pastor que va tractar de dissuadir-lo d'aquell projecte, perquè li proporcionaria molta fatiga i cap benefici. Però mentre sentia els advertiments del pastor, notava com li creixia al cor el desig de l'ascens. El pastor era incapaç de comprendre que el que Petrarca trobaria al final era exactament el que cercava: una orientació per a les seves passes. "Voler és poca cosa, necessari és desitjar ardentment una cosa per aconseguir-la".
Mirada interior
En fer el cim, va admirar amb deler l'esplendor del paisatge i en va gaudir una bona estona. Després va treure Les confessions i les va obrir a l'atzar. Els seus ulls es van aturar en aquest paràgraf: "I van anar els homes a admirar els cims de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabals dels rius i la immensitat de l'oceà i l'òrbita de les estrelles i van oblidar mirar-se a si mateixos".
I allà, a dalt del mont Ventor, Petrarca va tancar els ulls i va girar cap a la pròpia ànima els ulls interiors.
Tot això potser semblarà una fotesa i una pèrdua de temps competencial a molta gent. A mi no. I crec que a molts companys docents tampoc. Però no podem descartar que, si seguim al peu de la lletra les avaluacions per competències, haguessin de suspendre Petrarca si fos alumne nostre.
