Referents educatius com l’OCDE i el projecte Horitzó 2020 emfasitzen la competència en comunicació oral com un pilar educatiu prioritari.
Estem d’acord que a parlar se n’aprèn parlant. L’ensenyament tradicional de la llengua com una disciplina lingüística que se centra a llegir i escriure ha passat a la història. La societat del segle XXI requereix formació de qualitat en totes les formes comunicatives i l’oralitat (escoltar i parlar) demana el mateix nivell de domini que l’escriptura.
Situats en aquest punt, el sistema educatiu ha de proveir estratègies i recursos perquè els alumnes siguin capaços de parlar amb fluïdesa i naturalitat, que puguin transmetre el seu pensament amb convenciment, credibilitat, emoció i ordre. Alhora, escoltar de manera activa, amb tot el cos. No es tracta només d’un canvi metodològic, sinó també d’un canvi de mentalitat.
Molts hem estat educats des del convenciment que si no estem produint constantment (escrivint), no estem fent res. Hem de desacomplexar-nos i dedicar molt temps a reflexionar, a dialogar, a contraargumentar i a posar en comú el que pensem, amb les estratègies orals més oportunes segons cada situació.
L’àmbit escolar permet treballar tant l’oralitat com l’escriptura, i sembla que de mica en mica la didàctica de les habilitats comunicatives orals va guanyant pes a les aules. Treballar l’oralitat transversalment, en situacions formals i informals i en totes les seves modalitats (argumentació, instrucció, expressió de sentiments, formulació de dubtes), permet desenvolupar estratègies de comunicació eficaces.
El treball diari i espontani amb la llengua és l’única manera que tenim els docents per aconseguir que els alumnes esdevinguin bons comunicadors, tant en l’àmbit professional com personal. A poc a poc, sense presses, però amb l’objectiu prioritari d’ajudar a formar persones que sàpiguen pensar, que pensin el que diuen i que ho diguin bé.
