El pare que et va matricular

Companys de pàgina

No em feia gaire gràcia anar-hi. I no era pas perquè no em fes il·lusió haver rebut un premi. Vull dir que no sóc d’aquells que es fan els desmenjats i rebutgen els guardons com a distraccions supèrflues. Ja fa molt temps que vaig perdre, per sort, l’entranyable arrogància juvenil de quan pensava que em passaria la vida rebent reconeixements com la cosa més normal del món. No em fa vergonya dir-ho: quan algun jurat es recorda de mi i em fa pujar a un escenari no per cantar sinó per donar-me algun premi, la cara de babau que llueixo mentre dono les gràcies és absolutament sincera i genuïna.

El que passa és que els actes públics em provoquen molt de neguit. I si a sobre són uns premis literaris de prestigi, encara més. Sé que no em trobaré en el meu hàbitat natural i que tindré la sensació de no haver-me mudat prou i que acabaré mig amagat darrere la columna d’algun racó. Per això quan hi vaig arribar i vaig fer l’intent d’entrar al vestíbul de l’auditori, vaig girar cua. Allò estava petat de gent molt més mudada que jo i de càmeres enregistrant prohoms i alts càrrecs i escriptors d’aquells que llegeixo a casa i em fan adonar que escriure bé és tan refotudament difícil.

Total, que mentre mirava el mòbil fent veure que xatejava vaig sentir una rialla inconfusible, d’aquelles que et fan marxar en sec les punyetes i les fòbies asocials. Era la Iolanda, amiga i editora. Em vaig posar tan content de veure-la que em vaig aferrar al seu braç com un nàufrag, alleujat de saber-me salvat. L’única cosa que em va amoïnar una mica és que ella ja portava aferrat al braç un rival, un tio amb barba que em sonava d’alguna cosa. “Ei, et presento el Francesc Orteu. No sé si us coneixíeu”. Ostres, i tant si ens coneixíem! Vull dir que no havíem parlat mai, però ens coneixíem. Ho vam notar de seguida, vam començar a xerrar pels descosits, amb la complicitat dels que fa temps que es fan companyia. “I esclar! -va dir la Iolanda-. Vosaltres us parleu des de fa un munt de temps a la mateixa pàgina de l’ARA”. I a fe de Déu que tenia raó. Tanta, que quatre hores més tard ens van haver de fer fora a tots tres quan ja no quedava cap prohom mudat, només un cambrer generós amb ganes de plegar, que ens va deixar marxar amb una copa de vi negre que ens va permetre brindar pels veïns de pàgina i pels amics de tota la vida.