Torno a casa i, com de costum, aprofito l'estona que triga a baixar l'ascensor per obrir la bústia. No ho faig amb massa expectatives. Ja fa temps que tot el que en trec és poca cosa més que un popurri decebedor de propaganda de pizzes que et fan mal de panxa, cartes del banc, avisos de l'escala de veïns per fer l'enèsima derrama i targes minúscules de serrallers que sempre cauen a terra perquè fan de mal agafar.
Avui, però, a part dels residents habituals hi trobo un convidat inesperat. Es tracta d'un catàleg de joguines gentilesa d'un d'aquells macroespais que activen comercialment el polígon de la meva ciutat. Es veu que és la mar de pràctic. Només cal donar-li al teu fill i, com qui fa una travessa, ell s'encarrega d'encerclar les joguines desitjades amb l'alegria de qui s'ho troba tot ben mastegat. No ho sabrà mai, però el destí d'aquest catàleg serà el mateix que el de les targes dels serrallers i les ofertes de pizzes indigestes amb un refresc de regal. I és que ja tinc prou mala consciència amb el bombardeig televisiu de cada Nadal per permetre que un trist catàleg li dicti la seva tria amb tot de coses que ell solet mai no hauria desitjat. I sí, no ho negaré, potser també hi té a veure el fet que llençant-lo a les escombraries m'estalvio haver de visitar el centre comercial de torn, on tot és convenientment fàcil de trobar i de triar, bé de preu i ben impersonal.
Em sap greu per tots els llocs de treball que genera, probablement mal pagats i amb horaris inhumans, però quan és hora de comprar ho faig al barri. Sí, ja sé que esteu pensant que, total, com que no tinc cotxe, no tinc més remei que fer-ho a prop de casa, però us asseguro que hi ha un factor humà a les botigues del meu carrer que necessito per ser feliç. M'agrada quan entro a comprar el peix a ca l'Amparo, on la mestressa i el seu home em pregunten on he deixat el nen i la dona; que, quan entrem plegats al quiosc de l'Imma, ella, sense que ni jo ni el Lluc li diguem res, baixi els Mortadelo y Filemón i els cromos de Pokemon del prestatge de dalt; que el Tomàs ja estigui acostumat que, a l'hora de pagar, m'hagi deixat els diners a casa, i que l'estanquer simpàtic em desitgi bon dia sempre que passo davant seu. No ho sé, potser no estalvio tant anant als seus establiments, però el sou emocional que em donen no el compensen tots els descomptes del món.
