GEMMA CASTANYER

Colla o íntims. Qui tria què?

És cert que les noies tendeixen a relacionar-se amb una o dues amigues i els nois ho fan en grup?

Colla o íntims. Qui tria què? / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

Gerard Teixidó té 15 anys i té una colla d'amics formada per un grup de cinc o sis nois. "No som mai menys de tres. Ens agrada sortir en grup", afirma. Normalment amb la colla acostuma a fer algun tipus d'activitat que els agradi a tots, però són poques les vegades que parlen de qüestions íntimes tots junts. "Les confidències me les reservo per a qui tinc més confiança, el millor amic", explica. Aquest "millor amic" també es diu Gerard i es coneixen des de petits: "Amb ell vam anar junts durant tota l'etapa d'infantil i fins a mitjans de primària. Després ens vam ajuntar amb més gent fins a formar un grupet estable", comenta. A la seva classe són pocs els nois o les noies que surtin en parella o tinguin un sol amic o amiga: "Tothom acostuma a anar amb més gent. Ja siguin nois o noies. Potser veus una parella d'amigues que durant un temps van molt juntes i després s'ajunten amb un grup o a l'inrevés, d'un mateix grup, dues noies són més amigues i intimen més. És indiferent", reconeix.

¿És certa, doncs, aquella sentència que afirma que les noies tendeixen a tenir amigues íntimes i els nois acostumen a sortir més en grup? Hi ha qui diu que depèn de la persona i que, per tant, no és cert; d'altres que depèn de l'educació rebuda i l'entorn social, i d'altres que afirmen que el sexe determina actituds i comportaments.

No condicionem!

"Podríem afirmar que existeix una tendència -nenes juntes xerrant de manera íntima i nois en grup practicant alguna activitat-. Però, ¿aquesta conducta respon a un desenvolupament lògic dels adolescents o existeix alguna influència que els condiciona?", es pregunta la psicòloga i professora del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona M. Jesús Comellas. Per Comellas, les conductes dels adolescents s'associen directament a l'educació rebuda tant a casa com fora de casa, i en aquest sentit la seva actitud envers els companys i amics respon a un tipus de rol acceptat socialment. "Hem d'apostar per un model educatiu que ofereixi igualtat d'oportunitats per als uns i els altres. Que al noi que té ganes de xerrar íntimament i opta per no jugar a futbol no se l'estigmatitzi, ni se'l jutgi. Si els deixéssim créixer amb més llibertat, sense delimitar-los, ben segur que ens trobaríem molta més diversitat de comportaments que els que ens trobem avui dia", explica.

I és que, segons l'educadora i escriptora, ja des de ben petits -i potser sense voler-ho- pares, escola i societat generem una imatge de masculinitat i feminitat que comporta conductes associades. "Ja des del naixement s'observa com moltes famílies tendeixen a protegir més les nenes que els nens. Més tard, a l'escola són poques les nenes que agafen una pilota i juguen a futbol amb el grupet de nens; segurament després de Reis hi ha pocs nens que portin orgullosos a l'escola la nina que els han portat a casa -es moririen de vergonya i se'n riurien d'ells!-, i encara se sent a dir molt que «plorar és de nenes»... entre un llarg etcètera", explica. Ara bé, Comellas reconeix que hi ha determinats moments de l'etapa vital d'una dona -desenvolupament, primera menstruació, maternitat- que afavoreixen la tendència a parlar de manera més íntima.

Noves tecnologies

Joana Alegret, terapeuta i psiquiatra familiar, comparteix a grans trets l'opinió de Comellas, tot i que apunta que l'aparició i l'ús de les noves tecnologies (TIC) en els últims deu anys ha transformat la manera de relacionar-se dels adolescents: "Hi ha molts condicionants que afavoriran que un noi o una noia se sincerin més o menys amb els seus companys. La criança, l'educació dels pares, el seu propi temperament, etc. són factors que determinen que expressi més o menys els seus sentiments. Les TIC faciliten aquesta comunicació, tot i que no sigui verbal", explica.

Més enllà dels estigmes socials i dels rols associats a la masculinitat i la feminitat, que les noies tendeixin -en general- a fer-se confidències les unes a les altres mentre que els nois aposten per una activitat d'acció directa -jugar a futbol, escoltar música, etcètera- respon en part a l'herència d'un passat en què els rols estaven clarament marcats i determinats. La doctora en sociologia Cristina Brullet, especialista en educació i família, explica que malgrat que el paper de la dona hagi evolucionat exponencialment en els últims dos-cents anys hi ha estereotips que es mantenen i que passen de generació en generació: "Els adolescents manifesten i s'expressen en relació al que veuen a casa seva com també en relació al que està acceptat socialment. En aquest sentit, a les noies sempre se les ha orientat a mantenir relacions afectives, tenir cura de si mateixes, ser responsables dels altres i expressar els seus sentiments; mentre que als nois se'ls encamina a l'acció directa, a produir i a fer alguna cosa. Simplificant, diríem que les noies tenen interès en el procés i els nois en el resultat".

És el rol

"No hi ha res en la naturalesa humana que faci que els nois siguin més de colla i les noies d'amigues íntimes", sentencia Carles Feixa, doctor en antropologia social per la Universitat de Barcelona. Per Feixa aquest tipus de sentències es basen en "profecies autocomplertes", és a dir, "es formulen judicis sobre els trets dels grups socials i aquests judicis, encara que no responguin a la realitat, s'acaben verificant". Així, Feixa posa com a exemple els estudis sobre subcultures juvenils en què es parlava d'un predomini masculí en l'espai públic - street-corner boys [cultura de la cantonada]-, i de la reclusió femenina en l'espai domèstic - bedroom microculture (cultura de l'habitació)-. "Quan es va discutir la invisibilitat de les noies en les subcultures, les investigadores feministes van replicar que això responia al fet que els investigadors homes feien el seu treball de camp amb nois en espais públics, oblidant l'espai privat i els grups menys visibles", explica. Feixa conclou que no es tracta de res consubstancial a la divisió de gènere sinó als patrons educatius en l'entorn familiar i escolar.e