Hormones, guix, etcètera

Classes apassionades

cria Zoom

Abans que s’implantés el COU (curs d’orientació universitària) als instituts de batxillerat, vaig participar, com a alumne, en la prova pilot que es va fer a l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues. Vam ser uns privilegiats. A més de tenir uns professors d’un altíssim nivell, vam viure una experiència extraordinària. Era l’any 1970. El franquisme s’enduria, prop del final, però el nostre institut era una mena de república lliure amb les classes en català i la llibertat d’expressió no només garantida, sinó constantment estimulada. Però el millor de tot era la manera de treballar i la mena de coneixements que adquiríem.

Treballàvem amb apunts i amb dossiers, sense llibres de text. Vam tenir la sort que encara ningú no els havia publicat. I en bona part de les assignatures no afegíem una capa més als coneixements que ja teníem, sinó que aprofundíem en uns pocs temes concrets i descobríem el valor del treball metòdic, el plaer de la descoberta. A les classes de llengua de Carmen Pleyán ens vam dedicar gairebé tot el curs a la gramàtica del text. A aprendre a desmuntar les peces d’un text perquè poguéssim muntar-ne de nous. L’historiador Borja de Riquer ens portava a classe tota mena de revistes i publicacions que ell mateix havia recollit a París durant les revoltes del Maig francès, dos anys abans, i ens convidava a fer de joves historiadors de l’esdeveniment. Era un luxe. En aquelles classes, a més de tastar la investigació històrica de veritat, practicàvem la democràcia, apreníem a raonar la posició política de cadascú, a discutir-la i a tolerar la posició dels altres. A la mateixa classe hi havia més d’un fill d’alguna notòria figura del franquisme català, i ens tractàvem amb molt més respecte del que hi ha, de vegades, entre els parlamentaris de veritat.

¿Per què no dediquem, ni que sigui un curs, o una part de cada curs, a fer incursions en el coneixement en profunditat i al debat sobre el mateix coneixement? Estic convençut que si un professor domina Shakespeare o l’art romànic podrà dedicar quatre mesos a aprofundir en un únic tema i aconseguirà comunicar als alumnes una de les claus del coneixement: la passió. És evident que si el professor s’avorreix, els alumnes s’ensopeixen encara més. I que aquells professors dels 70 van venir a divertir-se. Per això vam aprendre tant.

e