Exercint la meva professió de bomber social, aquests dies m’ha tocat posar l’aigua de la calma (en focs de tertúlia) sobre aquest titular: “Tenir pares autoritaris augmenta el risc de consumir drogues”. L’estudi del qual surt la frase és dels que es publiquen, en anglès, en revistes suposadament serioses, que a la universitat s’anomenen “d’alt impacte”. Però els primers interrogants que un es formula són: ¿amb quina finalitat han estudiat aquesta suposada relació?, per què no s’han preocupat de veure la correlació entre els estils educatius i les ganes de viure, o el desig d’estudiar, o el grau de solidaritat?, ¿és que cal educar bé fonamentalment perquè els fills i filles no es facin drogates?
A més, les dades de l’estudi porten a una conclusió evident per qui té com a professió educar i curiosa per als experts en drogues: quan l’educació es basa en una relació afectuosa la rigidesa té poc efecte; si no hi ha afecte i el pare és un dictador, la complicació està servida. També quan s’arriba a l’adolescència els nois i noies necessiten saber que importen a algú i que per molts riscos en què es fiquin, algú intentarà protegir finalment la seva vida.
Educar sempre requereix flexibilitat, adaptada a cada etapa, seleccionant el que veritablement és important, assajant fórmules i aprenent de les equivocacions.
Conseqüències
¿Cal un estudi per demostrar que si una casa és una caserna la sortida raonable és l’alcohol? No poden parlar de com s’educa per pensar, de com s’escolten els arguments del fill, de com es justifiquen (i a vegades s’imposen) les normes, de com es negocia i de com es fan servir els límits. Si posen les paraules drogues i risc tindran titular. Si hi posen educació potser no.
Diuen els autors que fan prevenció i un dubta de la influència paterna, justament ara que els fills han començat a veure l’espectacular espot d’estiu de la “cervesa mediterrània”. Vista la meravellosa vida que promet, fins i tot la influència dels coronels és relativa. Vaig al web de la televisió on he parlat per veure la cara que posava en dir més o menys això. Abans, però, he d’empassar-me un potent anunci de rom “esperit indomable des de 1862”. Sento que el proper estudi seguirà sense definir com ajudar els pares a conviure amb un fill indomable. Si més no, espero que li aconsellin escoltar i fer alguna abraçada.
