Avui anem de casament. És una cosa que passa a l'estiu, la gent es casa. També es casa a la primavera i al mes de setembre però l'estiu és temporada alta, cosa que no acabo d'entendre, ja que la calor, els vestits d'home i els maquillatges de les dones fan una combinació suada i explosiva. El d'avui és un casament amb nens perquè es casen un parell de persones molt properes i així ho han volgut. Ells sabran. Procurarem que els menors d'edat que tinc a càrrec no caiguin a la piscina o que si ho fan sigui quan tothom ja hagi brindat tant que ningú s'adoni que el nen vestit que neda amb les sabates posades té mare.

Precedents

Endur-se els menors d'edat als casaments era, fins fa poc, una tortura. S'adormien abans d'arribar al restaurant, es tacaven amb coulis i altres menges indelebles, l'únic moment de l'any que podies ballar te l'engegaven a rodar perquè el nen havia decidit convertir-se en el teu collaret, vomitaven tot el menjar que havíem pagat amb regals als nuvis en forma de sortidor... Un capítol a part el podria dedicar al meu propi casament, al qual el pare de la criatura i jo vam assistir amb la llavors nostra única filla i quan servidora estava embarassada del segon. En gairebé totes les fotos hi apareix una petita energúmena grimpant per la sala de l'ajuntament mentre nosaltres oficialitzàvem per a l'eternitat burocràtica allò que la nostra descendència feia temps que havia oficialitzat: que sí, que teníem intencions de viure junts una temporada, si podia ser, ben llarga. El problema el tenim ara perquè el petit està terriblement ofès que no l'haguéssim convidat i li hem promès que si ens tornem a casar seurà a primera fila.

El d'avui

Casament i adolescent rimen, i si passa deu ser per alguna cosa. Quan la gran i adolescent va sentir la paraula casament va ser com si sentís un repic de campanes al vol. Tot un ventall de possibilitats estètiques es va obrir davant seu fins a fer-li perdre la xaveta. Va canviar d'opinió sobre què es posaria fins a deu vegades, fins que va trobar un vestit que li va semblar adequat: el vestit . I després va venir la recerca i captura de sabates i enredar la tieta perquè li fes trenes i buscar un esmalt d'ungles a joc amb el color del vestit... El seu entusiasme pels casaments és el càstig que em mereixo per haver fet papers vestida de vermell i prenyada.

Una altra decisió transcendental que hem hagut de prendre ha sigut si el mitjà venia o no venia. Al juliol la gent es casa, sí, però també passa que els nens van de colònies. El nostre torna dels seus deu dies amb els companys d'escola just demà. Què havíem de fer? ¿Anar-lo a buscar i que es perdés la festa de final de colònies? ¿Fer que es perdés el casament dels tiets? Hem decidit que no vingui perquè corria el risc que, després de nou dies fent l'animal de forma controlada, s'adormís en una cadira de forma descontrolada sense tastar ni un canapè. Si hem fet bé o no, no ho sabrem mai, i només demano la col·laboració desinteressada dels meus nebots per explicar-li una versió del casament que rimi amb avorriment.

De tota manera, no sóc l'única que hi anirà amb criatures. La vida ha canviat i el nuvi durà els seus fills i la núvia la seva filla. Són coses de la vida moderna. Els canvis, però, no són tan profunds i avui el més important segueix sent l'esperança, l'amor... i les ganes de ballar!