El pare que et va matricular

Cara de Pep

Sempre que em toca anar a la perruqueria distrec l’espera amb una revista del cor. És un ritual, les llegeixo com a exercici antropològic i també com una immersió de realitat que sovint ratlla l’esperpent. La meva debilitat són les entrevistes publireportatge, aquestes de preguntes pactades en què els entrevistats surten mostrant obscenament la seva opulència i més retocats que María de los Llanos de Luna. Bé, doncs, entrevistaven un cantant famós i entre pregunta i pregunta intranscendent em vaig trobar una perla cultivada. Es veu que el famós en qüestió estava a punt de ser pare i li demanaven si ja sabia quin nom li posarien al nen. La resposta em va deixar garratibat: “No, evidentment que encara no ho he decidit. Sempre espero a veure’ls i és llavors, quan els miro per primer cop, que sé si tenen cara de dir-se Joan o Miquel”.

Quanta saviesa en una sola frase! Qui diu que en aquestes revistes no hi ha reflexions profundes? Està clar que té tota la raó. Com pot ser que triem el nom del nen sense veure la cara que fa primer? Quants nens amb cara de Pere s’arrosseguen pels patis de les escoles dient-se Pol? Quantes amb cara de Maria han de resignar-se a dir-se Jèssica? Mireu-me a mi, sense anar més lluny. Tota la vida pensant-me que tenia cara de Lluís i resulta que no, que tinc cara de dir-me d’una altra manera. Com ho sé? Molt senzill. Des de fa vint anys que em trobo amb gent que em diu Pep. “Ostres, Pep Gavaldà! Què hi fas per aquí?” “Com va la música, Pep?”

No us penseu que és un fenomen puntual. Us asseguro que de cada deu desconeguts, sis em bategen amb aquest nom. Al principi em mosquejava molt. Què li passa a la gent? Que no es compren l’Enderrock o què? Que potser hi ha una conxorxa per fer-me emprenyar? Desesperat, vaig buscar explicacions i algú em va dir que probablement això era pel fet de ser el cantant d’Els Pets. Que Pep i Pets s’assemblen i la gent feia una curiosa associació fonètica. No és mala teoria, però jo sé que l’explicació és més senzilla. Tinc cara de Pep. Els meus pares no es van voler esperar a veure’m abans de batejar-me i ara he d’arrossegar aquesta doble personalitat amb resignació. Què hi farem! Només hi ha una cosa que em fa patir. Avui m’he mirat el meu nen i una punxada al cor m’ha neguitejat de mala manera. Li he vist cara d’Arnau.