Capitans Petabosses van al museu

L'última setmana de juny em va tocar fer d'avi. Jo acostumo a dir que no hi ha res millor que la primera mitja hora amb el nét. Però aquesta setmana havia d'estar gairebé tot el matí amb una criatura de tres anys, a qui estimo de tot cor, però amb qui és del tot impossible competir en energia. Una cosa és jugar mitja hora a ser els Capitans Petabosses pels carrers d'Ocata i una altra de ben diferent és fer d'avi responsable cinc hores seguides.

Els Capitans Petabosses es dediquen a fer explotar les bosses de plàstic abandonades pel carrer. És una operació delicada. Cal fer una trepitjada decidida i molt precisa amb la planta del peu lleugerament inclinada, de manera que els dits estiguin més elevats que el taló. Al mateix temps cal vigilar que l'obertura de la bossa estigui apuntant cap al taló. D'aquesta manera, en fer pressió sobre la bossa buida, l'aire es concentra en la part tancada i es produeix una explosió que, si la cosa es fa bé, pot ser prou estrepitosa perquè la gent s'aturi a veure què ha passat. Vostès poden pensar que això és una criaturada, però no es poden imaginar que n'és de divertida aquesta activitat i l'alta dignitat que suposa ser un Capità Petabosses. De fet, a tot el món només n'hi ha dos.

De les bosses a la balena

Però aquesta setmana els Capitans Petabosses van anar, entre altres llocs, al Museu de Zoologia. El primer que vaig descobrir és que l'immens esquelet de balena que hi ha a l'entrada del museu no li feia gens de gràcia al meu nét. ¿Com és que li havien tret la carn i la pell, a la balena? Qui havia estat tan cruel? La segona cosa que vaig descobrir va ser que el que li agradava de debò era córrer pels passadissos en penombra. El tercer, que de tot el que hi havia exposat, el més irresistible eren les pantalles d'ordinadors, on es dirigia immediatament a posar els dits a veure què passava. No li interessava el món virtual, sinó les possibilitats estrictament sensorials de la pantalla.

A mi sempre m'han agradat els museus anglosaxons, que tenen inscripcions com ara "Sisplau, toca'm". Conviden els nens a ficar les mans a l'aigua, a experimentar les rugositats de diferents materials, etc. Als nostres museus, en canvi, les coses que es poden tocar acostumen a ser pantalles d'ordinador. No deixa de ser paradoxal. Ah! I finalment: el que més li va agradar de tot no va ser res del museu, sinó el viatge que vam fer en tramvia.