El pare que et va matricular

Cap d’Any a Londres

És una tradició que mirem de no perdre. Des que tenim el Lluc encetem el nou any morts de fred sota un cel gris envoltats de gent que intenta parlar anglès sense gaire fortuna. Al principi ho fèiem com a signe de resistència, per no perdre un costum que havíem iniciat amb el canvi de mil·lenni i que ens havia regalat Caps d’Any memorables a Pentonville Road, ballant britpop com desesperats en una discoteca gay friendly mentre la neu del carrer ens recordava que encara quedava una hora llarga d’autobús fins a arribar a l’apartament que llogàvem entre sis.

Els primers anys van ser costeruts, amb un nen de mesos que ens esglaiava amb còlics i regurgitacions inversemblants. Els anys s’acabaven amb el nen, el pare i la mare dormint abans de les dotze, esgotats de tanta activitat. Amb els anys, però, vam reinventar la dinàmica i vam convertir l’última nit de l’any en una festa de disfresses exclusiva i personal, incorporant bigotis i perruques entre cançons triades expressament per fer-nos aguantar just fins que sonessin les campanades. Amb les noves tecnologies, la sessió de fotos va esdevenir el plat fort de la nit, per destriar després la instantània definitiva que enviaríem via WhatsApp a tots els familiars.

I així fins ara, quan l’endemà, encara amb els bigotis postissos mig enganxats a les galtes ens aixequem aviat per fer el nostre passeig del primer dia de l’any. Voregem el riu des de London Bridge fins a la Tate Modern, esquivant les ampolles buides que hi ha al carrer fins arribar a la terra promesa on estem tots contents. Perquè, si he de ser sincer, el nostre nen ja porta uns anys remugant sobre aquesta mania d’anar sempre a la mateixa ciutat cada Cap d’Any, queixant-se de les habitacions minúscules on ens encabim com podem, maleint el mal temps i aquests cotxes que sempre apareixen pel costat equivocat. Sort en tenim de la nostra arma secreta per fer-li canviar l’humor! Llibreries acollidores i eternes on pot fullejar tots els llibres que vol sense que ningú l’emprenyi, on es perd entre llibres del Nate, del Wimpy Kid, Tom Gates o Els Cinc fins que els papes li supliquen que en triï un perquè hem de marxar d’una punyetera vegada. I quan tornem, familiars i amics ens preguntaran de nou què coi hi fem, a Londres, cada any. I nosaltres ens mirarem i arronsarem les espatlles amb un mig somriure que no diu res però ho diu gairebé tot.