Així fa de pare

“Canals no. DVDs”

Toni de la Torre és crític de sèries de televisió i pare del Joel, que acaba de fer quatre mesos. Publica ‘Series de culto’ (Timunmas), en què repassa la millor ficció televisiva que ha vist al llarg dels últims deu anys, unes sèries que han transformat la manera de veure televisió

“Canals no. DVDs” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Abans que naixés el meu fill, el millor consell que em van donar va ser que no fes cas de cap consell. D’entrada vaig pensar que era un consell totalment idiota i que, altre cop, algú intentava vacil·lar un pare novell. Però és una gran veritat, perquè quan vas a buscar respostes acabes topant amb opinions oposades.

Com en tot a la vida.

Si el nen plora uns et recomanen que l’agafis i d’altres que el deixis plorar. En el fons ningú no en té ni idea. El pediatre té una expressió curiosa. Ell diu que hem de “trobar un compromís”. Saps què vol dir? Doncs que no es vol mullar i que els pares ens hem d’espavilar sols.

¿Has sentit el desig de tornar a veure alguna sèrie?

Passo una mitjana de sis hores al dia mirant sèries i no tinc gaire marge per recuperar coses ja vistes. Però sí que he volgut tornar a veure Alias.

De què va?

És una història d’espies en què la relació de la protagonista amb el pare és fonamental. És un pare distant, d’aquells que no saps mai si t’acaben d’estimar, que s’escapen, que no hi són, un pare a qui no pots acabar de complaure mai.

Poc o molt, tots hem sentit això.

Aquesta figura paterna és habitual en les sèrie creades per J.J. Abrams. Mira la relació del Jack, el protagonista de Lost, amb el seu pare. O la relació terrible del Locke amb el seu.

Més pares de ficció?

Tony Soprano és un mafiós i pare de família que té molts problemes amb la seva mare. O el protagonista de Breaking bad, que tot ho fa per la dona i el fill. Un altre gran pare és el president Bartlet d’ El ala oeste de la Casa Blanca, que és una figura paternal per a tots els altres personatges, fins i tot per a l’espectador. I un dels millors pares de ficció és el Louie.

Parla-me’n.

El Louie és un còmic que fa d’ell mateix. Està divorciat i té dues nenes. Sovint diu grans veritats sobre la paternitat, com que ser pare pot arribar a ser molt avorrit. El Louie voldria explicar a les filles grans lliçons de manera senzilla, però descobreix que no és fàcil i no se’n surt.

Com a pare, què no t’agrada?

Vaig anar al pediatre i a la sala d’espera hi tenia una tele amb Disney Channel. Em sembla un dels canals més nocius per als nens.

Per què?

Pels valors que es defensen a les seves sèries, on els nens protagonistes només volen ser populars. Són personatges preocupats per la seva aparença, per la manera com els veuen els altres. La meva feina com a pare és transmetre uns valors totalment oposats a aquests.

Què t’agrada per als nens?

Over de garden wall. És magnífica per veure-la pares i fills plegats, té una sensibilitat increïble.

M’encanta Hora de aventuras.

També te n’anava a parlar. Hi ha una imaginació desbordant. Una altra sèrie fantàstica és Rònia, de l’estudi Ghibli.

Què tal Doraemon?

Tinc l’opinió dividida. Té imaginació però no m’agrada la perpetuació de rols. Com la nena, la Shizuka, que només té la funció de ser objecte de desig d’en Nobita.

Consells sobre tele i nens.

Que els pares mirin la tele amb els fills. I que, en la mesura que puguin, no mirin canals, que mirin sèries en DVD.

Un desig.

Que el meu fill pugui viure en un món on no l’escanyin per poder pagar un habitatge, com ens passa a nosaltres.

Defineix la feina de pare.

Un pare simplement ha de ser-hi. Sent-hi faràs coses bé i coses malament, però cal ser-hi. Amb un nen de quatre mesos, tota reflexió és prematura. Més que pensar, ara cal canviar bolquers.