La pitjor mare del món

Camí a l’escola

El menor d’edat a càrrec (MEC) núm. 3 és el petit de casa, però de ximple no en té un pèl. El seu cervell carbura a cent per hora. Per exemple, està convençut que la mentida segons la qual el nostre cos necessita menjar verdura cada dia és culpa del malèfic lobi dels vegetarians (del qual jo en sóc una membre camuflada, diu ell, perquè si menjo pernil, carn i peix és per dissimular). Ara ha arribat a la provecta edat de 9 anys i ha decidit que vol anar a l’escola sol. I per redemostrar que és molt espavilat ha esgrimit un argument que sap que em tocarà la fibra sensible: “Mama, ho diu en aquest llibre”.

Llibres

Al setembre, quan vam exercir la políticament incorrecta acció d’anar a la llibreria per comprar llibres per a l’escola, vam firar-nos El castell del doctor Franchini (Cruïlla), de Lluís Oliván. El MEC número 3 va llegir la primera frase del llibre, on el protagonista deia que com que ja tenia 9 anys aniria sol a escola, va obrir uns ulls com platets voladors dels anys 80 i després va exclamar: “Ahà!” Em vaig emocionar. El MEC núm. 3 concedia carta de veritat universal no pas a les instruccions d’un videojoc, sinó a la primera frase d’un llibre de literatura. I descobria que els llibres poden fer diana i descriure a la perfecció allò que vols: uns progenitors que no siguin tan torracollons.

Aquell “ahà!” contenia unes instruccions claríssimes: “Mama, ja estàs parlant amb el papa i explicant-li que no hi ha àliens segrestanens a quarts de nou del matí al barri de Gràcia”. Perquè el pare de les criatures és, de tots dos, qui creu més fermament en els àliens segrestacriatures. És un home patidor, tot i que he estat jo la que ha protagonitzat escenes de neorealisme italià quan els MEC eren més petits i els he perdut de vista en qualsevol placeta. Suposo que no sóc patidora perquè de petita vaig viure al barri de Gràcia i ell, en canvi, al barri del Besòs. Ell explica que va veure escenes de persecucions de cotxes i jo, tralarà, anava sola a comprar croissants i em regalaven de torna una galeta. Dos planetes en una mateixa ciutat.

Lenore, maca, i ara què?

Fa poc vaig repassar el primer article que vaig signar com la pitjor mare del món. És del 26 de maig del 2010 i allà acusava de ser una estafadora la Lenore Skenazy, una senyora a qui van anomenar la pitjor mare d’Amèrica per impulsar l’autonomia dels nens a les ciutats. En realitat, deia jo, quan ella s’arrogava el títol de pitjor mare ho feia per quedar com una mare moderna i estupenda. I a l’article feia tota una arenga per demostrar que ser una mare cutre costa, i que no podia venir ella i robar-nos el títol.

Ara, però, em trobo en un dilema. Què faig? Si deixo anar sol el ja no tan petit MEC (i convenço el pare de les criatures perquè li deixi fer o l’enganyo perquè no se n’adoni), ¿perdré el títol que tant m’agrada i que m’ha costat aconseguir amb taques de quètxup, abandonaments de desodorant i llàgrimes de tant riure? I si no el deixo anar sol, ¿no estaré fent el préssec convertint-me en una progenitora sobreprotectora? De sobte m’adono que la Lenore i totes les progenitores que ho tenen tan clar no emboliquen tant la troca, ni senten que l’espifiaran facin el que facin com servidora. I em tranquil·litzo i li permeto al MEC núm. 3 que faci part del camí sol fins on l’espera el seu iaio, amb qui acaba el trajecte. Sí, ell volia una progenitora menys torracollons, però tampoc cal concedir-li tot el que demana, no?