Hormones, guix, etcètera

El 'Calvary’ dels professors

En Benet ha anat a veure recentment Calvary, aquesta pel·lícula irlandesa escrita i dirigida per John Michael McDonagh que ens explica una setmana de la vida d’un capellà de poble. El pobre home viu el calvari de la burla, de la indiferència i del menyspreu en un poble tronat, envoltat de gent que, per diversos motius, ha anat deixant de banda la vida espiritual de les creences, però també l’espiritualitat laica del civisme i de la cultura, i viu aferrada a les necessitats i els plaers immediats.

-M’ha fet pensar en les meves classes a l’institut -em diu en Benet.

-No em diguis que et veus com el capellà, i que veus els alumnes com els pobres vilatans de la pel·lícula! -li dic, sorprès.

-No es tracta d’això -em diu en Benet-. Però mira: el capellà de Calvary insisteix a ajudar la gent en un món on ja ningú no s’ajuda. I ho fa gràcies a la seva fe. Una fe que, en un moment de la pel·lícula, també trontolla. I jo, de vegades, també perdo la fe. Ho engegaria tot a rodar i demanaria la baixa. No seria el primer.

-Collons, Benet, que religiós que te m’has tornat! -li dic.

-No gens! Però la fe, per als professors, és allò que se’n deia vocació. Se’n deia, perquè també s’està perdent. Saps? La vocació és el que fa que un professor no s’animi només amb els resultats dels millors alumnes, sinó que creixi amb els problemes dels que tenen més dificultats. Per al professor sense vocació un examen ple de correccions en vermell és un desastre, l’evidència que un alumne passa de tot. Però el que té vocació veu el mateix examen com un pedregar que cal llaurar, regar i adobar perquè esdevingui un hort. I s’hi posa!

D’entrada, quan reflexiono sobre aquesta conversa i el que opina en Benet, penso que deu passar per un mal moment i s’ha empeltat de la religiositat de Calvary. Però ben mirat, Calvary no és una pel·lícula sobre la religió, sinó més aviat sobre la vida espiritual, la compassió i l’ajuda. I el que fa que molts dels nostres alumnes se salvin, no per a la fe, sinó en relació als seus resultats acadèmics i també com a persones, no és el sistema educatiu ni els recursos que hi posem, sinó la vocació tenaç d’algun mestre o d’alguna professora que s’hi deixa cada dia la pell. Aquella mena de professors que tots els pares voldríem a les aules dels nostres fills.

Sigui com sigui, ara en Benet ja està pensant a portar els seus alumnes a veure aquesta pel·lícula, perquè té clar que en aquest camí conjunt ells també hi han de posar alguna cosa de la seva banda.