Cal parlar a classe
A les aules s’hauria de parlar més. Aprendre a parlar bé és molt més important que aprendre ortografia. L’oralitat hauria de ser tan important com l’escriptura. Diem que els nostres alumnes parlen malament perquè es comuniquen amb whatsapps mal escrits i conversen poc, i perquè viuen en un entorn amb una aparent preeminència de la comunicació visual. Però a les aules seguim fent exàmens escrits, i no els fem practicar l’explicació oral d’un teorema de la geometria, d’una idea filosòfica o d’una revolució. De manera que també és culpa nostra.
A principis del segle XXI, el domini de l’expressió oral és tan important encara com a l’antiga Grècia, i probablement com en qualsevol altre temps històric i prehistòric. És important comunicar bé les idees en una conversa o en un discurs, entretenir parlant, convèncer a partir de la paraula dita. L’assignatura d’oralitat, si existís, seria important com ben poques, perquè resultaria tan útil per a la vida sentimental com per a la vida professional.
La importància de la paraula
L’ invent de Podem s’aguanta, en bona part, gràcies a la importància que han sabut donar a la paraula. Busquen gent que parli bé, com va fer el PSOE de fa quaranta anys. En canvi, els partits en decadència potser ho són perquè, així que s’han anat allunyant de la gent, han abandonat també l’ambició de seduir i de convèncer i no els ha preocupat que els seus líders siguin d’una oralitat més aviat limitada, com Rajoy o com Montilla.
Certament, també trobaríem exemples de gent de paraula pobra que se n’ha sortit prou bé. Però en aquests casos les idees que expressen són tan bones que les paraules fins i tot fan nosa: és el cas de Moisès, que diu la Bíblia que no tenia el do de la paraula (segons Freud perquè era egipci!), o de Ferran Adrià, que més enllà de com parla, expressa un entusiasme captivador. Però és evident que la qualitat del discurs i l’educació de la veu, del timbre i de l’entonació poden arribar a fer creïbles i seductors discursos més aviat pobres.
En síntesi: reivindico els exàmens orals, els poemes apresos, la lectura en veu alta, les exposicions a classe, el teatre i, en general, la pràctica de l’argumentació i el debat. Perquè sembla que va per llarg que les màquines parlin per nosaltres.
