Criatures 31/08/2013

Cal negociar amb els nostres fills?

La resposta dels experts és clara: per descomptat... si es fa bé. Així aconseguim joves segurs, responsables i amb criteri

Ainhoa Boix
4 min

Són les festes del poble del costat i en Nacho no pensa faltar-hi. Té el consentiment dels seus progenitors i, després d'un petit estira-i-arronsa, amb una hora d'arribada que satisfà les expectatives de tots dos: les 00.30 h. Però, a falta de quinze minuts perquè arribi l'hora límit, aquest adolescent envia un whatsapp a la seva mare: "Cap dels meus amics torna fins a la 1. Deixeu que em quedi una mica més i així torno amb ells. I, sí, l'Amparo Monsalve li dóna el vistiplau.

"Què havia de fer? -diu ella-. Prefereixo que arribi mitja hora tard però que ho faci acompanyat". L'endemà, ni càstigs ni sermons: només un "Nacho, que havíem quedat que arribaries a les 00.30 h i has arribat a la 1.00 h. No pot ser". I, mentre l'Amparo recorda la conversa, li ve el dubte: "Ho estarem fent bé? No li estarem consentint massa coses?". Però no, ni ho estan fent malament ni li estan donant massa corda. Simplement han après a negociar amb el seu fill, a arribar a acords amb ell en temes com les sortides nocturnes o l'ús d'internet, a limitar les discussions familiars a qüestions que, realment, ho requereixin. I, per a ells, que el menor dels seus plançons arribi 30 minuts tard després d'haver-l'hi consultat no és una falta greu, tan sols una infracció lleu que mereix una crida d'atenció. Una forma de relacionar-se amb els fills que molts progenitors no entenen ni comparteixen.

Com explica Antonio Ríos, responsable de la Unitat de Teràpia Familiar de la Clínica Universitària de la Universitat Miguel Hernández d'Elx (Alacant) i del taller ¡Socorro! Tengo un hijo adolescente , que s'imparteix en aquest mateix centre, són bastants els progenitors que, criats en societats normatives, eduquen els seus fills sota la doctrina de l' ordeno y mando i encara són més els que, havent comprès que la imposició per se no té cabuda en l'adolescència, aprenen a cedir però es desesperen veient que els seus fills incompleixen amb més o menys intensitat els pactes a què han arribat. "Els pares -comenta Ríos- han de negociar, però això implica que totes dues parts han de cedir. Però també han d'aprendre que l'acord, segurament, l'adolescent no el complirà al 100%. Per què? Perquè està en ple procés d'afirmació del jo i té la necessitat de decidir d'alguna manera".

Aquest terapeuta familiar, després de 20 anys orientant pares i joves, té clar que la negociació és una de les eines més eficaces per fomentar la comunicació paternofilial durant l'adolescència. Ho és perquè els adolescents, fins fa uns anys nens que acceptaven les decisions dels seus pares sense dir ni piu, són ara persones amb opinions pròpies, que qüestionen el seu entorn i que necessiten sentir-se valorades, escoltades i, sobretot, capacitades per decidir i equivocar-se, si és necessari. I, sens dubte, la negociació possibilita que aquestes ànsies d'independència es vegin cobertes. "En la negociació s'escolta l'altra part, i es té en compte el que vol, pensa i opina. Així, l'adolescent es reafirma davant de les figures parentals, adquireix autonomia i independència, i això és el que li permetrà crear una personalitat segura en el futur", explica Ríos.

No es negocia

No és l'únic expert que parla de la negociació en aquests termes. El vocal del departament de Psicologia Educativa del Col·legi Oficial de Psicòlegs de les Illes Balears (COPIB), Gabriel Pujol, també s'hi refereix com una eina que, combinada amb amor, reforç positiu, límits i normes, permet als adolescents desenvolupar una personalitat autònoma i refermar qualitats com el compromís, la seguretat en un mateix, les habilitats socials i l'assertivitat.

"Ells es comprometen, es comencen a sentir adults i responsables, i aprenen a assumir les conseqüències. Prenen decisions pròpies, les defensen, fonamentant la seva independència. I quan aconsegueixen alguna cosa, se senten més segurs, ja que ha estat per pròpia iniciativa i no només com a simple obediència", comenta aquest especialista que, malgrat advocar per la utilització d'aquesta tècnica de comunicació en l'adolescència, llança un advertiment als pares: no tots els temes l'admeten.

I és que, segons Pujol, hi ha qüestions, com el consum de drogues, els estudis o sortir de nit abans d'hora, que són innegociables. Reflexió que comparteix Ríos i també el responsable del projecte Aprender a educar i orientador familiar al Centre Psicopedagògic Tempus (Barcelona) i al Centre Mèdic Medibaix (Castelldefels), Francisco Castaño. Com també comparteixen que els pares han d'haver marcat aquests límits prèviament i amb molta claredat. "És important fer-los veure que a casa les normes les posem nosaltres i aquestes normes no tenen per què ser les mateixes que les que tenen els seus amics", explica Castaño, que, a més, aconsella als progenitors no canviar d'opinió.

Un descans

I és que, encara que sembli que són els adolescents els que posen límits a la negociació, moltes vegades són els pares els que no estan preparats per cedir i arribar a un acord. L'estrès del treball, el cansament de la setmana o el mateix tema a debatre poden fer que els progenitors no estiguin en les millors condicions per escoltar el seu fill o filla i proposar alternatives amb l'objectiu d'arribar a un acord, provocant que la negociació sigui un fracàs. En aquests casos, Antonio Ríos recomana agafar-se un respir: "Un 10% de situacions són innegociables, un 80% negociables i l'altre 10%... que facin el que vulguin! Aquest percentatge ha de ser el de la permissivitat, i no només per als fills, també per als pares. Quan estiguin saturats, toca fer un cap de setmana amb poques normes!".

stats