Criatures 28/06/2014

“Cal ensenyar-los a equivocar-se”

Amèlia Mora és escriptora, guionista i mare del Leo, de 2 anys. Viuen a Badalona, a prop del mar. Analista de guions i coguionista de la pel·lícula ‘Floquet de neu’, ha escrit llibres infantils com ‘I la Repunzel es va tallar la cabellera’ (Edebé) o ‘Diario de (una chifl) Ada’ (Noguer)

i
Francesc Orteu
3 min

L’inici no va ser fàcil. El part es va anar complicant i ell es va haver d’estar a nounats. Quan et diuen que s’han d’endur la criatura és molt trist. I més quan a tu et donen l’alta i el nen es queda a l’hospital.

Carai. Va ser greu?

Durant el part va tenir una petita hemorràgia i, explorant-lo, li van trobar un bony. El van tenir en observació per veure com evolucionava. Volien confirmar que no era un tumor, tot i que no van fer servir aquesta paraula. I també que no hagués patit una altra hemorràgia al cap.

Uf.

Ara, amb la distància, ho veus tot plegat com un ensurt. Però malgrat aquest començament, sempre he gaudit molt del meu fill. Em fascina veure’l evolucionar. Els pares novells ens emocionem de seguida per tot. L’altre dia va pujar per primer cop unes escales sense agafar-se enlloc. Va ser com si hagués acabat una marató!

I què més ha descobert últimament?

A dir que no.

La síl·laba màgica.

És un so que té el poder de fer canviar la cara de tothom. També hi ha les rebequeries, que hem aconseguit controlar-les. Un dia va estar-se vint minuts a terra plorant per una galeta. Era molt graciós veure’l estirat panxa enlaire i plorant empenyent-se amb les cames. Anava fent tot el menjador i jo m’havia d’esforçar per no riure.

Però a vegades cedeixes.

Sí, a vegades cal escoltar-lo. Hi ha decisions que crec que sí que pot prendre ell. Durant un temps, quan l’havia de vestir, era un problema.

I què vas fer?

Oferir-li dues samarretes. El deixo triar i ell està encantat. Això sí que ho pot decidir. Quan li demano una cosa, no puc pretendre que sempre reaccioni immediatament. Cal paciència. Deixar que pugui pair les coses.

Què t’ha sorprès, de ser mare?

Jo era ingènua i moltes coses que em deia tothom em sonaven a tòpic, com ara que vas molt cansada o que cal molta paciència. Jo pensava que no havia de ser tant. Però són grans veritats. El cansament és enorme, tot i que ja comencem a dormir tota la nit.

El deixes plorar?

Sóc incapaç. No m’agrada el mètode Estivill. El llibre que a mi m’agrada és Omple’m de petons, del Carlos González. Està bé marcar uns límits però a vegades potser els exigim massa. Igual com a mi m’agrada anar a dormir al mateix temps que la meva parella, també entenc que el meu fill demani companyia. Ara li costa una mica més dormir perquè fins fa poc prenia un biberó i es relaxava. Ara li llegeixo una estona. I funciona.

Què et fa patir?

A mi sempre m’ha fet patir voler fer les coses massa bé. Mira, fa uns anys vaig patir ansietat i el fet d’haver anat a una psicòloga em va resultar molt útil per enfocar la maternitat. Cal que el nen sempre vagi impecable? Que la casa sempre estigui endreçada?

Netedat i ordre són una utopia.

Això m’ha ajudat a entendre què passa quan el meu fill se sent frustrat, quan no li surt una cosa. Cal ensenyar-li què ha de fer amb aquesta frustració. Cal ensenyar als fills a equivocar-se. El meu fill vol enroscar el tap d’una ampolla, no se’n surt i de seguida me’l dóna. I no. “Vinga, torna-ho a intentar”, li dic. Llavors s’hi fixa millor, se’n surt i l’èxit el fa sentir molt content.

Què no ha aconseguit, encara?

Ara vol aprendre a posar-se tot sol la samarreta, però no ho fa bé. I estem veient com solucionar el problema, si primer és millor posar-hi les mans o abans cal que entri el cap. Encara no ho tenim clar del tot, però segur que un dia d’aquests se’n sortirà i serà un gran moment.

stats