"Cal empènyer o cal frenar"

Tradicionalment les ciències s'han ensenyat al laboratori, fent experiments, però la història no. En aquest sentit, el Museu d'Història de Catalunya és revolucionari. Aquí les coses es poden tocar, s'hi pot experimentar.

En dono fe. M'encanta venir-hi amb els nens. Si algun lector encara no sap què fer avui, que vingui a emprovar-se una armadura. Agustí, a més de pare, has estat mestre.

He reflexionat força sobre l'educació. Mira, el primer que cal fer sempre és escoltar. I un cop has escoltat i entès la situació, bàsicament tens dues opcions: i uns cops cal empènyer i d'altres frenar.

M'agrada aquest esquema tan senzill.

L'educació no té altre secret. Hi ha persones que, de manera natural, són més decidides. A aquestes cal ensenyar-los a preveure alguns perills. Per contra, als que són porucs els has de donar prou confiança per fer el que no gosen fer.

Esclar.

Jo he intentat no protegir gaire la meva filla. Sempre me l'he volguda mirar des d'una certa distància. Has d'anar deixant corda. T'explicaré un cas. Dec ser l'únic pare al món que ha recomanat a un fill que no faci una carrera de ciències, que la faci de lletres. Això no ho deu haver recomanat cap pare.

Segurament.

Jo creia que s'equivocava perquè la meva filla és una persona amb una gran capacitat per a les llengües, amb una inclinació humanística, amb facilitat per a la creació literària. Doncs bé, suposo que dir-li tot això va enfortir més la seva vocació i ara ja és a cinquè de medicina.

I decidir-ho la va convertir en una persona adulta.

Durant molts anys tu programes els estius dels teus fills. Després els hi comences a consultar i un any t'adones que ja ho han decidit sense tu. Potser la frontera entre un nen i un adult és quan comença la universitat. És impensable que, en una facultat, el pare vagi a parlar amb el professor, tot i que hi ha companys que s'hi han trobat.

Com és educar una sola filla?

No ho puc comparar però hi ha coses que observo i que em fan pensar. No fa gaire era a la platja i es va instal·lar a prop meu una família amb un sol fill. No hi va haver manera d'estar tranquil. Un altre dia, en canvi, se n'hi va instal·lar una altra amb una colla de fills. Doncs tot va resultar tranquil i organitzat. Els grans cuidaven dels petits, tothom sabia què havia de fer. Curiós, oi?

La veterania és un grau.

Mira, quan fas de pare no pots pretendre explicar els valors als fills apuntant-los en una pissarra, cal exercir-los d'una manera proporcionada. Ser puntual, ser treballador, ser seriós, tot això no cal explicitar-ho. Ho vius o no ho vius. I si ho vius, els nens ho incorporen fàcilment, amb naturalitat.

Explica'm una rutina que et faci feliç.

Jo em vaig divorciar quan la nena tenia cinc anys. És cert que no va ser fàcil però aleshores ja vam establir una manera de fer que llavors va ser molt important i que avui encara ho és. En concret vam acordar que, a banda dels caps de setmana i les vacances que tocaven, un dia a la setmana aniria a recollir la nena a l'escola. S'estaria a casa i l'endemà l'hi tornaria a portar. Això fa vint anys era poc freqüent.

I segurament va ser un encert fer-ho.

Sí. I el que resulta sorprenent és que, sense forçar les coses, aquest costum hagi quedat. Avui no puc pretendre que una persona de vint-i-tres anys s'estigui amb mi tot un cap de setmana. Però un cop per setmana sí que encara ve a sopar. És més, jo penso que quan visqui en parella o fins i tot quan estigui casada, per què no hem de continuar sopant plegats entre setmana? Seria una manera ben senzilla de mantenir la nostra relació.e