"Cal aprendre a estar sol"

Montse Folch és metge nutricionista i mare de la Raquel i el Ramon, de 18 i 14 anys. Treballa a la Clínica Teknon, és col·laboradora de 'Divendres' a TV3 i de RAC1. Publica 'Als dos costats de la bàscula' (Angle), escrit amb Jordi Cervera. També és seu 'El mètode de la Dra. Folch'

En el tema del menjar, jo vaig aplicar als meus exactament el que ja havia vist fer a casa meva. Per exemple, a casa, cada vespre, al mig de la taula hi havia una amanida.

Un molt bon costum i una imatge ben maca.

Potser em vaig dedicar al tema de l'alimentació perquè tot això ja em va venir donat. El meu pare sempre s'ha cuidat moltíssim. La meva mare sempre ha cuinat sense greixos. I jo he continuat fent aquest tipus de cuina.

I els teus fills es cuiden?

I tant. La meva filla es cuida molt més que jo. Ho trobo normal. Al petit, per exemple, li agrada més el peix a la planxa que arrebossat. També és cert que al petit, durant un temps, li ha agradat la brioixeria industrial.

Carai, i et va preocupar gaire, això?

Crec que ho has de permetre. No t'has obsessionar. Cal explicar que d'això no se'n pot abusar, però tampoc passa res per incorporar-ho a una dieta en què es menja de tot. Els nens fan el que veuen i amb el menjar passa igual. A mi no m'agrada prohibir res. Es tracta d'anar informant i esperar que cadascú sigui responsable dels seus actes.

¿Pots donar algun consell sobre el menjar?

Que els pares han de donar exemple fent una alimentació equilibrada. Acaben menjant el mateix que mengen els pares. Els fills han de tenir les seves experiències en tot, i amb el menjar també. Cal donar marge. En tot han de sentir-se lliures, han d'anar comparant, han de passar per diferents experiències i al final que ells decideixin.

La teva filla comença a ser gran, es deu començar a allunyar. Com ho portes?

Doncs t'he de dir que m'agrada, que vagi agafant una certa distància em dóna tranquil·litat. Ja sap anar pel món. I crec que una de les coses més importants a l'hora d'educar és que aprenguin a estar bé sols, que el teu fill sàpiga estar sol.

Tens raó. Cal aprendre a estar sol. I potser no se'n parla gaire.

Això és essencial. Jo vaig ser filla única fins als divuit anys, quan vaig tenir una germana. I els fills únics aprenem a espavilar-nos sols. Ets més independent i a mi aquesta independència sovint m'ha anat molt bé. Estant sola és quan em retrobo a mi mateixa. I aquesta autonomia també és molt convenient per als fills.

No sé si ara, amb tants aparells i xarxes socials, resulta més difícil aquesta introspecció.

No crec que la societat evolucioni ni cap a millor ni cap a pitjor, simplement és diferent. Però sí que hi ha coses que ara em preocupen. Jo intento acotar molt el temps de màquines, que estan reservades al divendres a la tarda i el cap de setmana, i mai més de dues hores seguides. Tot i que el tema de la Play també té la seva part bona.

Què et preocupa, dels teus fills?

Em preocupa que hagi pogut transmetre bé les idees que els volia transmetre, perquè una cosa és que ho intentis i una altra que ells realment ho captin. Idees com això que et deia de saber estar sol o que tot implica un esforç. També el tema de l'enveja. Sempre els dic que envejar només et perjudica a tu.

Ben cert.

Una cosa que els repeteixo sovint és que la gent bona se sap envoltar de gent bona. Intento explicar tot això però no és fàcil, perquè van creixent i en cada edat cal trobar una manera diferent de dir les coses.

Explica'm alguna cosa que et faci somriure.

Mira, a vegades, quan arribo a casa, el meu fill encara em toca l'orella.

L'orella?

Sí, ho ha fet tota la vida, des que era petit, em tocava l'orella. Això el relaxa. Em tocava la meva i es tocava la seva. No sé què deu tenir l'orella.