"Cal amor, amor, amor, amor"

Res de l'obra que faig al TNC em fa pensar en el meu fill, perquè la Karen és el personatge més allunyat de mi que he fet mai. Ara, potser sí que hi ha una cosa, i és que l'amor és la base de tot. Si no hi ha amor no hi ha res. I la Karen sempre l'ha buscat desesperadament. Mai no ha tingut afecte de les seves germanes, ni de la seva mare. I això em fa pensar en el Roc, en com d'important és l'amor. Cal amor, amor, amor, amor.

Què faríem sense els fills?

De vegades hi penso. El meu fill és el més important que he fet. N'estic absolutament enamorada. Cada dia passen miracles. Cada dia me'l miro i no m'ho puc creure. Li miro els ulls. Li miro la pell. El veig com es fa gran. Cada dia em meravella, i ja té vuit anys. Me l'imagino quan tingui pèl per tot arreu, quan tingui barba. Veig un noi de divuit anys i em pregunto si serà com ell.

I al mateix temps...

Doncs, mira, l'altre dia el van castigar. Em va trucar la directora de l'escola.

Havia de ser greu.

Quan el nen va arribar a casa ja m'ho va dir, que la directora em trucaria, perquè havien estat tirant pedres. Total, que em truca la directora i m'explica que no era el primer cop i que ell no era l'únic de tirar pedres a uns gats.

A uns gats del carrer?

No, a uns que són en una mena de pati d'un lloc on sembla que no hi visqui ningú. Però a prop hi ha un casal d'avis i algú es va queixar. La directora em va dir que el castigarien sense pati. Jo, per descomptat, em vaig mostrar totalment d'acord amb les mesures de l'escola. La cosa era greu.

I suposo que en vau parlar.

En vam parlar a l'hora de sopar i una bona estona després de sopar. I el nen va entendre que li tocava assumir les conseqüències del que havia fet. Que havia de ser responsable. I que havia de demanar perdó. I ho va assajar.

Ah sí? Com?

M'ho deia a mi. Primer ho deia fent morros. Després va anar trobant una mica més de seguretat. Al final ja era com si ho recités de memòria. Però allò no podia ser. Li vaig explicar que, per disculpar-se, ho havia de dir de tot cor, ho havia de dir de veritat. Se'n va anar a dormir tranquil i quan va tornar a l'escola va demanar perdó davant de tota la classe.

Una lliçó més. Escolta, què et guia, en la seva educació?

Com totes les mares, vull sobretot que el meu fill sigui feliç.

I com és fa això?

Li vull ensenyar la manera com jo he sigut feliç, a estones. Els meus pares sempre em van deixar fer. Quan els vaig dir que volia fer teatre no em van intentar convèncer de fer una altra cosa més segura. Si cal que vagis a viure a Barcelona, em deien, vés-hi. Fes-ho. Jo llavors treballava a Sabadell, servint copes en un pub i em van ajudar molt. Per això m'he pogut dedicar al que m'agrada fer. Estic segura que un camí per ser feliç és viure fent el que t'agrada fer. Vull ajudar el meu fill a trobar el seu camí.

Un camí que ara mateix és incert.

Que faci música, que faci esport, que faci coses que l'allunyin del costat fosc, que hi és, i que en un moment o altre ens ha temptat a tots.

El costat fosc?

Jo he anat a discoteques, he viscut la nit, però crec que ho he sabut portar bé, tot això. Els pares em van donar prou confiança, i uns valors que em van servir. Però també és una cosa que va a caràcters, perquè trobes dos germans que han rebut la mateixa educació, i un sap mantenir a ratlla aquest costat fosc i l'altre hi cau. Però ara és el moment per posar unes bases perquè ell pugui gaudir de la vida. Jo li dic sempre: "Roc, tu podràs fer tot el que et proposis. Tot. Tira milles".e