LAURA PINYOL

Buscant l'encaix perfecte

Fer trencaclosques ajuda a desenvolupar nombroses habilitats en les criatures

Buscant l'encaix perfecte / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Si hi ha un joc intemporal amb capacitat d'atrapar a tothom, grans i petits, són els puzles. Se'n deuen poder trobar a pràcticament totes les cases però hi ha gent que n'és molt més devota que d'altra; que els fan amb profusió i entusiasme i apliquen tècniques diverses per avançar en la construcció de la imatge final. D'altres els arraconen com aquell obsequi regalat que no desperta cap interès i que es queda allà oblidat, tot i que n'hi ha que recomanen fer-ne per les virtuts que se'ls suposen. Què tenen, doncs, que o captiven o es detesten?

Tot i que els primers puzles estan documentats a finals del segle XVIII, inspirats en els mosaics de tessel·les, no és fins a mitjans dels anys 30 del segle XX quan es comencen a comercialitzar impresos en cartró i per a un públic més general. A Catalunya, l'empresa Educa Borras, fundada el 1894, és una de les tres principals marques mundials en la fabricació i comercialització de puzles arreu del món, amb un catàleg de més de quatre-centes imatges en puzles per a totes les edats. "Som una marca de prestigi, que s'associa a un alt valor pedagògic", explica David Olesti, responsable de producte de la firma. Actualment exporten fins a "85 països, inclosa la Xina".

La vocació pedagògica dels puzles sempre s'ha ressenyat positivament en l'educació dels nens i nenes. Fins i tot podríem aventurar-nos a establir una mena de decàleg de motius pels quals fer-ne és tan profitós, tal com ha fet la terapeuta ocupacional pediàtrica i directora del centre Ninaia de Sabadell (www.ninaia.com), Cristina Pérez Corbella, i que podeu llegir al desglossat de la dreta.

Tradició familiar

Els puzles, a més, tenen un component de socialització si es completen en grup o en un entorn familiar en què grans i petits participin de la construcció. Si això és el que s'ha vist fer a casa, com el cas de la Mariona Vila, adquirir l'hàbit és molt més fàcil. L'Anna Martín, la seva mare, n'ha fet tota la vida i li agraden molt: "És una manera de relaxar-me". Li sembla que, efectivament, "el fet que la família pugui veure com es va fent de mica en mica, com va creixent, com encaixa, com s'acaba, és un estímul".

La Mariona sovint fa puzles amb la seva veïna, la Marina Cot, i fins i tot han guanyat algun concurs popular dels que s'organitzen per festes majors. Però les seves raons no sempre coincideixen amb les bondats que els especialistes els atorguen. La Marina diu que els fa "per acabar-los com més aviat millor". "Ens posem nervioses -afegeix la Mariona- i per això ens afanyem". Alhora d'escollir les imatges no tenen gaires preferències sempre que "els colors es vegin bé i no siguin gaire confusos". A diferència de la Mariona, la Marina no ha viscut la tradició familiar de fer puzles i, per exemple, la seva mare, la Síliva, diu que no ha tingut mai paciència i per això a casa no hi ha hagut costum de fer-ne.

Joc i estratègia

D'entrada, obrir la capsa d'un trencaclosques és fer un escampall de peces petites, que es multiplica exponencialment segons les seves dimensions. És evident que per superar aquest repte es necessita certa estratègia. Estratègia i ordre. Descartat per poc eficaç el mètode d'assaig-error, és convenient establir certs criteris de procediment. En aquest cas, l'experiència és un grau i per això l'Anna Martín ha intentat traslladar els seus recursos a la seva filla: "començar pel marc, separar per colors, per imatges" o fins i tot classificar les "peces per formes" perquè sigui més fàcil trobar-les a mesura que avanci la construcció.

Quan estem davant de trencaclosques que contenen tres-centes, cinc-centes, mil o tres mil peces ja se suposa que la resolució del problema requereix temps i espai. Per això és adequat "trobar un lloc on no faci nosa fer el puzle", diu l'Anna. "I sentir-se a gust per poder-te relaxar mentre el vas fent", afegeix. Tant ella com la Sílvia, la mare de la Marina, diuen que, de moment, amb "onze anys que tenen, la capacitat de concentració hi és però només per un temps limitat". I què se'n fa quan s'han acabat? "O es desen o s'emmarquen, sobretot si són dels grans", diu la Mariona.

Els puzles tradicionals, com totes les joguines, al final tenen el handicap que ocupen lloc i traginar-los amunt i avall quan marxes de cap de setmana o de vacances és un problema. Els nous dispositius mòbils ofereixen un munt de possibilitats de suplir aquest inconvenient. Precisament, la firma catalana LaTroupe Studios de Barcelona ha desenvolupat una aplicació per a l'iPad i l'iPhone que inclou 12 puzles educatius adreçats a infants d'entre 2 i 6 anys. El joc, World of puzzles , està protagonitzat per uns monstres la mar d'eixerits -il·lustrats per Xavier Ramiro- que viatgen per escenaris del món com Barcelona, el pol Nord i les piràmides d'Egipte i s'endinsen en contes de dracs, nans o sirenetes. Els jugadors han de col·locar personatges i elements en unes siluetes ombrejades i completar el trencaclosques.

L'objectiu del joc és divertir la canalla però també desenvolupar les habilitats d'observació, associació, lògica i memòria, amb la intenció que l'entorn de les il·lustracions desperti la seva curiositat. A diferència d'altres jocs en suport digital, el temps no és un demèrit i la música i les il·lustracions estan pensades per acompanyar el nen mentre va fent i va acumulant punts. "Sóc dissenyador de l' app , però també sóc el pare d'una nena de tres anys i l'últim que volíem en crear-la era que els nens s'estressessin. És un joc molt intuïtiu en què poden jugar sols o acompanyats d'un adult. Tothom s'ho passarà molt bé", diu Jordi Manuel, creador de la sèrie Monsters band . A més, el trencaclosques pot imprimir-se en blanc i negre per després pintar-lo.