Buscant l'aprovació dels nens

Sovint començo aquests articles dient que el cas que explicaré fa referència a un amic o a una amiga. Gairebé ningú no s'ho creu: en general, veig que els lectors penseu que només és una manera encoberta de parlar de mi i de la meva ex. Com que començar un article dient als lectors que estan equivocats no és gaire adequat, deixem-ho així.

Però avui faré al revés, a veure què passa. Em posaré de protagonista d'una història aliena. Us diré que tinc una amiga, que els meus fills ho comencen a intuir, i que les reaccions dels nens són interessantíssimes d'observar. I encara més les meves, perquè se m'ha acudit la idea perversa de buscar la seva aprovació, si pot ser amb un bé o un notable. La qual cosa, a més d'impossible, és absurda, perquè, d'entrada, els nens es prenen les noves parelles dels pares com la constatació definitiva que s'han separat, com una nova competència per l'amor patern o matern, i com la invasió del seu territori personal per un desconegut. I això fa difícil que, d'entrada, diguin que els sembla genial.

Buscar l'aprovació dels fills en aquesta qüestió és un obstacle més que es posen, o un càstig més que s'imposen, alguns separats, perquè el més probable és que no ho aconsegueixin. Si més no, immediatament. I això acaba alterant o posant bastons a les rodes de la nova relació.

Per vestir sants

Aquesta manera d'actuar em recorda el de dues germanes que conec. Voregen els noranta anys. Viuen juntes i són solteres perquè, com elles mateixes expliquen, sempre buscaven l'aprovació de l'altra quan tenien algun pretendent. Entre que no volien abandonar la germana i que buscaven la seva benedicció, van anar passant els anys i es van quedar per vestir sants. Ara s'ho prenen amb humor, i no els fa res explicar les aventures de l'una i de l'altra i les raons que tenien per desaprovar els pretendents -aquell no fotia brot, aquell altre era lleig i el de més enllà no tenia cap gràcia-. És una història freqüent, i segur que en coneixeu alguna de semblant.

Però això era una cosa del món antic. Com també em sembla propi del món antic aquesta trampa de l'aprovació. Els nens acabaran acceptant amb alegria el que faci feliços els seus pares. El problema és que hi ha pares que es pensen que només poden fer el que, d'una manera immediata, faci feliços els seus fills.