Criatures 31/03/2012

Bicicleta

i
Anna Manso
3 min
Bicicleta

A casa massa sovint s'hi instal·la una borrasca carregada d'electricitat estàtica ambiental. En moments com aquests, cal prendre decisions dràstiques. En un 80% dels casos les discussions tenen un origen: la tele. Són un estira-i-arronsa entre adults i menors d'edat sobre la quantitat de temps que triga el cervell a estovar-se davant la pantalla. L'altre dia, farta, vaig perpetrar un cop d'estat: prémer el botó, tapar-me les orelles i oferir una alternativa que fes callar el concert de brams: fer un volt en bicicleta. Un "sí" entusiasmat em va fer pensar que potser, només potser, abans no marxessin de casa els hauria pres la mida. Un dia la meva ingenuïtat em matarà.

Preparats, llestos, ja, etc.

Agafar la bici, muntar dalt la bici, tocar el dos amb la bici. A mi em sembla senzill però cada vegada em costa més estar segura de les meves percepcions perquè la realitat em desmenteix dia sí dia també. La primera frase: agafar la bici, inclou cagar-se en tot perquè la bici no m'agrada, em va petita, té color de nena i jo sóc un nen, pesa i la teva, mama, no pesa gens, i un munt de variables farcides de creativitat. Perquè això sí que ho tenen els menors d'edat que tinc a càrrec, són creatius. Potser massa. La segona frase, muntar dalt la bici, implica tenir atacs de mal de ventre sobtats, descobrir que les rodes estan desinflades o decidir, a última hora, que a meitat de trajecte ens agafarà gana i set i que cal dur provisions com si fos per resistir el setge de Leningrad. I la tercera frase, tocar el dos amb la bici, comprèn un bonic esprint pel passadís de casa amb cops de colze, cops de peu i cops de motxilla per aconseguir ser el primer a sortir per la porta (visc en uns baixos). Arribats fins aquí més d'una vegada el pare de les criatures i jo hem dimitit i la volta en bici s'ha convertit en un retorn al sofà. Però aquell dia no va ser així.

Baixada

El trajecte més habitual i el que vam agafar és la ruta de baixada fins al mar. Durant mitja hora o tres quarts vam semblar una família de postal barcelonina, dinàmica, elàstica, estètica i progre fins a la repel·lència. Al final, quan ja ensumàvem l'olor de barceloní en malles fluorescents i patins i de guiri fent el guiri, la situació va començar a degradar-se. Un avançament improcedent i una tancada perillosíssima ens van obligar a aturar-nos, esbroncar i seguir. Rutina. A la platja vam adonar-nos que els jerseiets no eren suficients per al vent gelat que bufava i que algú s'havia oblidat l'aigua a la cuina. Als restaurants pensats per a guiris que fan el guiri ens van cobrar l'aigua a preu de whisky de malta i, amb els llavis morats pel fred, vam emprendre el camí de tornada.

...i pujada

Les baixades només tenen un inconvenient, que en tornar són pujades. Pujades que fan suar i que, ai, treuen la bèstia que tan poc costa fer emergir. Aviat la família de postal va donar pas a un grupuscle de hooligans incontrolats cridant: "Deixa'm passar", "Per què he de ser sempre l'últim/a?", etc., etc., etc. A l'altura del passeig de Sant Joan amb la Diagonal vam tornar a prendre una mesura dràstica: vam dividir el grup en dos i vam tornar per camins diferents. La sensació de tenir-los apamats em va retornar al pensament en forma de pilota de frontó que se'm va estampar al cap i em va estabornir. I en arribar a casa vaig pensar que el meu ofici, guionista de televisió, salva vides familiars i no està prou ben pagat.

stats