MARC SERRANO I ÒSSUL

La nova amigueta del Barack

Nadons i animals en convivència   

Nadons i animals en convivència / FOTO: MARC ROVIRA / GETTY Zoom

A la literatura per a pares, tan en voga, abunden els consells davant l’arribada d’un germanet, malgrat que, per cert, cada vegada en neixen menys, de germanets, en aquest país de fills únics. En canvi, no hi ha tanta lletra escrita que ajudi els progenitors a afrontar la vinguda d’un germanet que també va de quatre grapes i també és tendre i juganer, però que, alhora, té pèl i cua, i borda o miola, o bé el panorama invers: l’aterratge d’un nen en una llar on ja hi ha animals. ¿Com podem gestionar amb èxit la incorporació d’un preciós nadó a la família que ja té un gat, un gos o bé una altra bèstia domèstica? ¿O com podem introduir un animal de companyia a la casa d’un nounat de la millor manera possible?

Això s’han hagut de plantejar Sandra Linares Real i el seu marit, Carlos Marcos, veïns de l’Hospitalet de Llobregat, que, en aquest reportatge, representen tantes altres parelles. Des del 2009 són pares adoptius del Barack, un gat europeu negre, com bé anticipa el seu nom presidencial, i ara són, també, pares de la petitíssima Carlota, nascuda fa dos mesos. De fet, la parella juga amb un cert avantatge: la prova de foc de debò la van superar el 2012, amb el naixement de la seva primera filla, la Paula. El cercle, doncs, ja l’havien quadrat abans: “El Barack -explica ella-és un gat bastant independent i té bon caràcter. És molt pacífic tot i les trapelleries que li fa la Paula”, i somriu.

ELS PRIMERS DIES

Sempre ha sigut així? ¿Rutllava, al principi, la cohabitació? A mitges: “Amb la primera a arribar, la Paula, va ser tot una mica complicat. Al principi, no ho va portar gaire bé: estava molt nerviós i inquiet, i va canviar bastant de comportament”, explica la Sandra, que recorda que el Barack fins i tot feia caca fora de la caixeta de la sorra, “quan mai ho havia fet”, i que es va aprimar. El malestar del felí es va allargar força: “Li va costar gairebé un any trobar-se còmode de nou i tornar a la normalitat”. Ara: el segon cop, cap problema: “Amb la Carlota, ha sigut totalment diferent. No hem trobat cap canvi en el seu comportament: està exactament igual que abans que nasqués”.

"Al principi, no ho va portar gaire bé: estava molt nerviós i inquiet, i va canviar bastant de comportament”

Sandra Linares

Dosificar la precaució, trobar-ne la mesura, no és bufar i fer ampolles: depèn de l’edat de la criatura i “canvia molt” amb el pas del temps, subratlla la Sandra: “Quan són molt petits, com ara la Carlota, anem amb molt de compte. Tot i que el Barack no li va fer mai res a la Paula, sí que evitem deixar-los sols a la mateixa habitació; abans a la nit el gat dormia a la nostra habitació, però ara dorm sol al menjador”. Tot plegat, diu, “sentit comú” pur i dur. La relació entre el president i la nounada, però, ja ha començat: “Amb la Carlota, el contacte es limita al fet que, de vegades, el Barack l’olora”.

En canvi, amb la germana gran, tota una doneta de tres anys i mig, ja hi ha molta més interacció: “Li dóna menjar, hi juga, li fa carícies i abraçades... Quan l’atabala gaire, normalment, el Barack surt corrents i res més. No patim perquè és un gat molt pacífic i no ha tingut mai un comportament agressiu, i menys amb la canalla”. El vincle entre ells dos és, ja, ben ferm: “El Barack ja s’ha acostumat totalment a la Paula i ja interactuen. Al principi el Barack en fugia molt, i ara ja s’hi troba còmode. La Paula sempre se l’ha estimat molt, com un més de la família”. Més bonic, impossible.

Abans que la primogènita nasqués, van demanar assessorament al veterinari, que els va recomanar dues coses: dur roba de la nena de l’hospital a casa perquè el gat l’olorés, i que es comportessin igual que abans del part. Tot i que van esforçar-se a seguir els consells al peu de la lletra per ajudar el Barack a pair el nou ordre de coses, la novetat de la situació i les presses de la rutina no hi van ajudar gaire. Ja completat el procés d’adaptació, n’estan satisfets perquè beneficia les nenes: “Conviure amb animals aporta a la canalla el deure de respectar-los i la responsabilitat de tenir-ne cura”, afirma la seva mare, que no dubta a titllar de “criminal” el fet de desprendre’s d’un animal quan es té un fill: “Un animal és una responsabilitat voluntària i l’has d’assumir fins al final”, argumenta.

PREPARAR EL DIA D

La Sandra i el Carlos recomanen als pares novells que ja tinguin animals que els continuïn tractant igual i dos elements clau: paciència i, “sobretot”, sentit comú. Van més que ben encaminats, els experts ho confirmen: “La convivència amb un animal de companyia és per al nen una gran oportunitat per aprendre, créixer, desenvolupar competències i adquirir valors”, defensen Gabriella Tami, etòloga de la Fundació Affinity, i Jaume Fatjó, veterinari i director de la càtedra de la UAB sobre animals i salut apadrinada per aquesta mateixa institució, si bé matisen, de seguida: “Com tota oportunitat, per convertir-se en realitat requereix la implicació i dedicació dels pares”. Aconsellen posar-se en mans d’un professional que indiqui a cada família quin “perfil de comportament” li escau més: cada nen, com cada animal, és tot un món.

Gairebé tot són avantatges, asseguren: el gat o gos “sol ser un company d’activitats i jocs; proporciona companyia, seguretat i suport emocional; promou el sentit de responsabilitat i el respecte pels altres; millora les habilitats socials; augmenta l’autoestima; redueix l’estrès, i pot arribar a millorar la integració de la família”. Però cal preparar l’animaló per a la irrupció de la criatura: convé, indiquen, anticipar-se al dia D. Abans del naixement, cal introduir canvis a casa a poc a poc: habituar-lo als sons o objectes del futur menut, acostumar-lo a una rutina compatible amb l’horari infantil, potenciar que es distregui sol i acabar d’ensenyar-li les normes que ha de respectar o exercicis que afavoriran la bona sintonia, com “jugar de manera suau, descansar en llocs determinats, tolerar la manipulació”. Recomanen que, si és agressiu, s’avisi un veterinari etòleg com més aviat millor.

SENSE PRESSES

I, quan el nadó ja és a casa, no s’ha de forçar que s’acostin o que es relacionin. A poc a poc. “La clau és no tenir pressa”, apunten Tami i Fatjó, que afegeixen que, si l’animal es vol apartar, se l’hi ha de permetre i, “fins i tot, afavorir-ho proporcionant un espai exclusiu i protegit al qual pugui retirar-se quan no es trobi còmode”. Les regles d’or: associar la presència del nen amb experiències positives per a la bestiola i “resistir-se a la temptació de prestar-li atenció només quan el nen està dormint o en una altra habitació”; supervisar totes les interaccions i evitar escenes perilloses; premiar tant l’animal com el nen quan fan qualsevol cosa ben feta, i ensenyar al petit com tocar el gos o gat, com jugar-hi, “considerant que les explicacions no són suficients, ja que el nostre comportament ha de ser coherent”, subratllen els professionals de la Fundació Affinity.

94%

dels nens afirmen que se senten millor amb un animal de companyia

Sense caure en l’alarmisme, màxima precaució davant de les “situacions delicades” que, en paraules seves, poden donar-se: “Per gaudir al màxim dels grans beneficis que aporta la presència d’un animal per a un nen, és important que els pares tractin d’anticipar les respostes del seu fill, li ensenyin a respectar les regles de convivència i supervisin les interaccions entre el nen i l’animal”. Que, val a dir-ho, és el que sol tenir més por: “La majoria de nadons -apunten l’etòloga i el veterinari- mostren curiositat cap als animals de companyia”, si bé, remarquen, “pot ser diferent la situació de nens que no han tingut contacte amb animals des de petits o hi han tingut males experiències”. Amb tranquil·litat i bons aliments -i els deures fets-, no cal patir: tots hi guanyen.

PROHIBIT DEIXAR-LO DE BANDA. ÉS UN MÉS DE LA FAMÍLIA

Un gos o un gat són rutinaris i notaran l’arraconament involuntari: el temps fora de casa del primer i el territori del segon es poden ressentir del canvi. “És molt freqüent -admeten els experts- que les atencions de les persones es concentrin en el nen, deixant de banda, sense voler, l’animal”, que se sentirà més desplaçat, comenten, si se’l trasllada a una terrassa o pati “o se’n redueix l’accés a les zones de la casa on la família passa la major part del temps”. Solucions: incloure’l en una rutina diària baby-friendly, potenciar-ne activitats autònomes, millorar la qualitat del temps que se li dedica o repartir-ne les atencions entre els membres de la família. Els passejadors poden ajudar-hi.

QUAN EL NOU ÉS L'ANIMAL. REFLEXIONS

Un 94% dels nens afirmen que se senten millor amb un animal de companyia a prop, revela un estudi de la Fundació Affinity. Els seus responsables demanen a les famílies amb nens petits que es plantegin tenir un animal a casa que, abans, tinguin presents sis coses: no és una joguina, exigeix una gran responsabilitat, és cosa de tothom -no només dels pares-, cal educar-lo, no tots els animals són iguals i, sobretot, “no es pot tornar, no és com una joguina que està defectuosa, que guardem o donem quan ja no la fem servir”. La reflexió i l’assessorament professional permetran construir una bona relació nen-animal i prevenir el fracàs que suposa desfer-se de l’animal.