La pitjor mare del món

Bàndols

Bàndols / P.TORDERA Zoom

L’OMS ens ha tornat a regalar un nou estudi, aquest cop sobre els deures escolars. Diu que els nostres menors d’edat a càrrec (MEC) s’estressen i que l’angoixa els causa mals de cap, mals de ventre i altres distorsions sanitàries. S’obre la llauna d’un nou/vell debat: deures-sí versus deures-no. Però jo m’esgarrifo de pensar en una conseqüència segura de tot plegat: l’alt nivell d’estrès dels progenitors, perquè fem el que fem, sempre hi haurà qui opinarà que l’estem espifiant perquè no ens haurem situat al bàndol correcte. Com sempre.

Minut zero

Al minut zero de néixer la MEC número 1 vaig descobrir que en el món dels progenitors existien els bàndols, i que cadascun defensava la seva posició amb més virulència que els Jets i els Sharks de West Side Story. Ho volgués o no ho volgués va haver-hi qui em va intentar captar cap al bàndol de la lliga de la llet, i d’altres cap al dels biberonaires. Cap als partidaris del mètode Estivill o cap als carlogonzalistes. De la criança a casa fins als sis anys o de la llar d’infants ultraprimerenca (total, al final tots es queden a casa fins als trenta...).

Per no parlar dels entusiastes de l’escola pública o els fans de la concertada. Dels partidaris de dormir amb el MEC al mateix llit, o els que MAI hi dormen per por de càstigs divins. I així podria seguir enumerant bàndols fins a l’infinit perquè quan els MEC han anat creixent i han sorgit noves preguntes i situacions (deixar-los sortir o lligar-los a una cadira, deixar-los sortir fins a una hora X o aplicar la barra lliure, etc.), i també nous bàndols. I ara, per acabar-ho d’adobar, toca escoltar els partidaris de convertir els deures en anatema i aquells que troben que els MEC els toca picar pedra perquè apliquin el lema laportista del “que n’aprenguin”.

Poques ganes d’escoltar

A mi no em molesta el debat o la diversitat d’opinions. El que em rebenta directament, són les poques ganes d’escoltar i d’aprendre dels altres dels defensors d’un bàndol qualsevol. I a sobre dec ser rara de nassos, perquè mai m’he trobat còmoda amb cap d’ells. Amb cap. No sóc d’aquests ni d’aquells, i quan algú em penja una etiqueta, me la trec de seguida amb la mateixa facilitat amb què s’esborren les calcomanies estiuenques. Ara ja no m’acomplexo quan el que faig no coincideix amb el que defensa un abrandat membre d’un bàndol. O només durant cinc minuts. I simplement demano al déu dels progenitors alliberats que a casa meva imperi el sentit comú. I que en quatre coses bàsiques, sisplau, els experts facin el refotut favor de posar-se d’acord, ja que els progenitors ja en tenim prou amb els bàndols de la punyeta perquè en assumptes científics ningú tingui tampoc les coses clares.

Perquè, a veure, no ha de ser tan difícil establir si s’han de fer deures o no. O si se n’han de fer en quantitat X o Z. I fins i tot jo, una ignorant de les veritats pedagògiques, puc arribar a comprendre que la memòria només es pot exercitar... memoritzant! I que durant les hores d’escola no hi ha temps per a la memòria i que fer-ho a casa, amb mesura, no farà que als MEC se’ls tornin les orelles de color blau fluorescent. Però en fi, ja callo, perquè el que no faré seré convertir-me jo mateixa en membre de cap bàndol. Només, això sí, dels progenitors imperfectes. I ja em perdonareu, però per molt que alguns dissimulin, en aquest bàndol hi som tots.