XAVIER TEDÓ

Ballem! Augmenta el planter sardanista

El Campionat de Catalunya és l’aparador de la canalla que fa sardana esportiva, una disciplina a l’alça que garanteix el relleu generacional

Ballem! Planter sardanista / FOTO: CONF. SARDANISTA Zoom

Maica Artero i Albert Masagué es van conèixer ballant sardanes. “La nostra és una història d’amor sardanista”, assenyala ella rient. Era el mes de setembre del 1991 i els dissabtes al vespre a l’estiu es ballaven sardanes a la plaça Ricard Viñes de Lleida, punt de trobada dels joves d’aquella època: “Era dels pocs dies que podíem sortir sols”, aclareix la Maica amb un somriure murri. Un quart de segle després tant ella com ell continuen ballant sardanes, però ho fan competint en colles diferents, perquè durant els embarassos dels seus tres fills ella ho va haver de deixar i després s’apuntava als grups on faltava gent. Sigui com sigui, tots dos han traspassat la seva passió als seus tres fills, que s’entrenen cada setmana i van de concurs durant tot l’any. És l’altre vessant de la sardana, l’esportiu.

La seva filla mitjana, la Bruna, forma part dels Dimoniets, que han quedat tercers en la categoria d’alevins a la final del Campionat de Catalunya, que es va celebrar a Valls el 15 de novembre. “Esperàvem quedar en pitjor lloc”, destaca la Bruna, que té deu anys i ja en fa cinc que balla sardanes. No se’n cansa: “M’agradaria seguir, sóc l’única de la classe que en fa perquè les meves companyes fan altres coses i diuen que ballar no els agrada, però jo m’ho passo molt bé als assajos i tinc moltes amigues”. Ara ho acaba de deixar el seu germà gran, el Guerau, que s’ha endinsat en el món dels escacs, però l’Aran, la petita, manté la tradició familiar i s’entrena amb els Petits Dimoniets.

Però no tots els infants que fan sardana esportiva provenen de famílies que ballen sardanes. “Jo sóc un negat i la meva dona, la Mar, només balla la de germanor, però no ens desagrada”, explica Miquel Jordan, pare del Miquel, que és company de la Bruna als Dimoniets. La seva sogra sí que és una gran aficionada, però tampoc va ser ella qui els va encomanar l’afició: “A mitja funció dels Pastorets van ballar sardanes i tant a ell com a la seva germana gran els va agradar tant que van demanar-nos que els hi apuntéssim”.

Núria Roig tampoc ve d’aquest món, però els seus dos fills ara són uns apassionats de la sardana: “Ho va decidir la nostra filla quan només tenia set anys. Cada any, el Dilluns de Pasqua anem a un aplec que es fa a la Pobla de Montornès i va veure com ballaven i ens va dir que també en volia fer”. Ni ella ni el seu marit no coneixien ningú que en fes i van haver de buscar per internet un lloc on els poguessin inscriure. No va ser un caprici. La Júlia ja ha fet 18 anys i continua competint amb la Colla Tarragona Dansa, amb qui va quedar tercera en juvenils. El Bernat, el seu germà petit, s’hi va apuntar un parell d’anys més tard que ella i aquest any s’ha proclamat campió infantil de Catalunya amb els Petits de la mateixa agrupació. “Quan van dir el nostre nom com a campions de Catalunya no m’ho vaig creure, va ser un dels moments més feliços de la meva vida i no em vaig poder aguantar les llàgrimes de l’emoció”, explica l’adolescent.

Tot i reconèixer que el guardó és la recompensa a l’esforç realitzat, el Bernat, que ara té 14 anys, assegura que la gratificació és diària: “Els meus pares diuen que aconseguir el campionat ha sigut la cirereta del pastís, perquè les estones que passem assajant, amb bons companys i amics, en un ambient sa i esportiu, gaudint d’una dansa i una música tan nostra, ja ens omple”. El treball en equip és el que més li agrada d’aquesta disciplina minoritària entre els joves: “Al meu institut només som quatre, falten nois, encara que cada cop n’hi ha més. A mi m’agrada molt fer esport però ballar encara més”.

Escola de valors

El Bernat no s’oblida de les colònies de Nadal que els van prometre si guanyaven. La seva entrenadora tampoc. “Ens ho recorden cada dia”, remarca Maria Gils, que no amaga la seva alegria per la victòria a Valls. “És el segon cop que guanyem. En aquesta mateixa categoria vam aconseguir el títol fa tres anys, però enguany és especial perquè coincideix amb el trentè aniversari de la colla”, afirma Gils, que juntament amb David Allué són els entrenadors de l’agrupació.

La tècnica subratlla que “costa molt guanyar perquè els assajos són durs i has de treballar molt, però els encanta competir”. Durant l’any s’entrenen els dissabtes i quan s’acosta el campionat fan una estada d’un dia per preparar bé les sardanes de lluïment i de revessa que la Cobla Contemporània interpreta a la plaça del Pati de Valls.

Allué destaca els valors que aporta el món de la sardana: “L’esforç, la constància o el treball en equip són intrínsecs a aquest ball. O tots fan pinya o no funciona, tots han d’anar a l’una i ho tenen interioritzat, uns depenen dels altres perquè no és un ball individual sinó de sis parelles”.

Beneficis individuals

Aina Amat, entrenadora de la Colla Arquiris de Vic en la categoria d’infantils, hi coincideix: “Aporta els valors d’un esport col·lectiu en què el treball en equip és l’objectiu comú”. També hi ha beneficis individuals: “T’has de saber organitzar, tenir una disciplina i pel que fa al currículum t’acosta a la música, les matemàtiques -ja que has de comptar- o a l’educació física, perquè requereix una tècnica, una preparació prèvia, així com resistència o coordinació per acabar com s’ha començat”. L’altre gran valor, a parer seu, és que sigui una modalitat esportiva mixta: “Els nens i les nenes tenen la mateixa importància i protagonisme. La responsabilitat i l’exigència és compartida, el seu paper és el mateix i això costa de trobar en un esport. Els servirà per anar per la vida”.

Per aconseguir atreure la mainada, les colles ofereixen activitats paral·leles al ball com jocs o sortides, i a la pràctica actuen com un esplai, amb la voluntat d’estrènyer els lligams entre la canalla i fidelitzar-la. “Ens movem de manera similar a l’associacionisme, potenciant l’ambient en grup, que sovint es crea sol perquè són els mateixos infants els que proposen activitats per la pinya que hi ha”, explica Amat. “La majoria de colles funcionen com un cau, amb la sardana com a base, amb activitats complementàries atractives com colònies d’estiu. L’altre dia vam anar a patinar sobre gel i van acabar ballant una sardana. Ho porten a la sang!”, bromeja Allué, que afegeix que “les famílies ho agraeixen perquè és un ambient sa”.

Els pares també se senten com a casa en aquest entorn: la Núria, la mare del Bernat, que no coneixia ningú quan va arribar a la colla Petits Tarragona Dansa, assegura: “Ens hem integrat molt bé, i això que no sabem ni ballar sardanes! Som una família, la relació és molt estreta entre tots nosaltres”.

En creixement

L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa passa per un bon moment. Té 14 alevins (fins als 10 anys), els mateixos juvenils (15-18) i una trentena d’infantils (11-14). “En aquesta última categoria fa set o vuit anys no podíem competir perquè només teníem vuit nanos. Anem a les escoles per buscar mainada, però en vénen pocs. El boca-orella és el més important”, explica la tècnica.

Aquest creixement és generalitzat arreu del país. “Estem a l’alça després d’uns anys en què la xifra d’infants i joves havia baixat. Actualment tenim tretze colles alevines i infantils, que han crescut molt els últims tres anys, i nou de juvenils, on tenim el problema que molts directament passen a les colles grans”, explica Núria Escudé, presidenta de la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, l’entitat que organitza el campionat de Catalunya des del 1959. Són xifres que conviden a l’optimisme: “Tenim garantit el relleu generacional perquè són molta mainada, tenint present que cada colla ha de tenir un mínim de dotze dansaires, però algunes en tenen gairebé una vintena”. Això ajuda que a escala global el nombre total de dansaires en actiu a casa nostra sigui de 16.000 persones, entre grans i petits, amb 136 colles.

“Les de veterans han augmentat de manera considerable perquè molts tornen quan els fills són grans i tenen més temps lliure”, explica. Després de posar èmfasi en la presència de colles petites des del 1902, Escudé admet que el campionat de Catalunya busca incentivar el planter: “L’objectiu és que siguin els sardanistes del futur, que hi hagi mainada que agafi el relleu”.