JAUME CELA & JULI PALOU

Avui, la llufa

Celebrem la matança dels innocents. El relat bíblic, a diferència del poeta que no veia amb bons ulls que tot un poble morís per un home sol, accepta que un nombre d'innocents morin per salvar-ne un, que avisat pels serveis clandestins de l'època -els àngels- té temps de fugir amb la dona i el nen. Història instructiva, com totes les que contenen els relats de lectura imprescindible si vols entendre aquest món.

Quan érem petits retallàvem uns ninots amb paper, dels quals en dèiem llufes, i els enganxàvem, si teníem sort, a l'esquena de la gent que passava pel carrer. Aquest costum, com tants d'altres, es va perdent i ara no veiem gaire gent passejant amb la llufa enganxada una mica més amunt d'on l'esquena perd el nom. Potser és així perquè durant tot l'any portem unes quantes llufes enganxades i no podem carregar-ne una de paper, retallada per mans incontaminades.

Les llufes que ens pengen

La llufa de veure com la banca se'n surt, malgrat els desnonats i els de les preferents. La llufa de les famílies que no tenen el mínim per garantir uns àpats diaris als fills. La d'una justícia que depèn del poder polític i la d'un poder polític en mans d'economies que només observen el compte de resultats. La llufa d'uns beneficis que s'obtenen amb la venda i utilització d'armes de tota mena. La llufa dels maltractaments, de la por més primària enganxada a la pell de dones que pateixen la xacra de la violència masclista. La llufa de veure com l'estat del benestar s'aprima mentre uns quants fan l'agost tot l'any.

La llufa d'haver de sentir paraules i expressions com emprenedors, excel·lència, escola inclusiva i qualitat del servei públic sense explicitar el context en què tenen sentit. La llufa d'una llei d'educació que només ha sabut mirar enrere, traint la tradició, per quedar-se amb els vestits arnats que ara no serveixen i que potser no van servir ni quan es van implantar fa uns quants anys. La llufa de comentaris com aquests: "Amb menys farem més". I les llufes que representen la perversió del llenguatge, com quan sentim consignes de llibertat en segons quines boques.

Portem moltes llufes a sobre. Unes llufes que ens hauríem de treure del damunt per deixar espai a la llufa dels nens i de les nenes que l'han retallat potser perquè fem memòria del que és essencial.