Avis d'estiu
"Aquest nen si me'l deixessis quinze dies te l'engreixaria dos o tres quilets!" Va, que aixequi la mà qui no hagi sentit aquesta frase de la boca dels avis del nen, de la boca dels nostres pares i dels nostres sogres. Tant li fa que no tinguin res en comú, que s'assemblin com un ou i una castanya, que uns truquin cada dia sis vegades i els altres estiguin sempre comunicant amb algun altre fill que no ets tu. No hi fa res. Una cosa els unirà per a tota la vida: l'obsessió que el teu nen hauria de menjar més i sobretot la convicció que ells tenen la solució per fer-ho.
Als pares això ens neguiteja una mica, potser perquè, per molt grans que ens fem, la nostra felicitat passa sempre per la seva aprovació. Per això cada cop que portem el nen a veure'ls fem el que calgui per no sentir-nos dir allò tan fotut que el nen s'ha aprimat o que ha fet una estirada, que és la manera elegant de dir que s'ha aprimat. I quan dic el que calgui, vull dir fins i tot omplir-li les butxaques dels pantalons amb quatre joguines no fos cas que el pesessin.
Per això ens agrada enviar el nen a passar quinze dies a casa els avis. Sí. Fa goig fer-ho, i no ho dic pel fet de deixar de patir per si truquen i el nen està a mig sopar. Ni tan sols ho dic perquè amb el nen a ca els avis pots festejar amb la dona i fer coses com sopar fora més tard de les deu sense haver de demanar el cafè a corre- cuita. No. Dic que fa molt de goig perquè deixant el nen a casa els avis els dónes l'oportunitat de posar en pràctica la seva obsessió, els dónes quinze dies per engreixar el nen. I a fe de Déu que ho intenten. És com una qüestió personal. Quan truques a l'hora de sopar, perquè t'enyores del nen tant que et fa por de confessar-ho a la teva dona, els monosíl·labs del nen els delaten. Fan trampes. No, no omplen les butxaques del nen abans de pesar-lo però li fan macarrons cada dia i el colguen de llaminadures. I el pitjor és que, quan tornes quinze dies més tard a buscar-lo, el nen està el doble de consentit però igual de prim. Ells no. Ells estan diferents, rejovenits i fins i tot diries que estan una mica més inflats. No pas de pes (que seguir el ritme del nen els costa encara més que a tu). Estan inflats de felicitat, d'haver pogut malcriar el seu nét com cal. I això, encara que no els ho diguis mentre diuen adéu, saps que és de les coses més boniques que els pots regalar. Això sí, avui per sopar toca verdura.
