Autonomia i estima

El psicòleg menorquí Vicenç Arnaiz reflexiona sobre 6 fets a l'hora d'entendre per què unes criatures només volen estar amb els pares i d'altres no.

Actualment, les famílies s'imposen l'autonomia dels infants d'una manera molt precoç. Quan just tenen 1 any o menys, els pares passen moltes hores fora de casa. Per això és normal que la criatura demani una intensitat de relació quan estan junts.

Els pares estan tan estressats que quan estan amb els fills no ho tenen com una prioritat. Volen que la criatura s'entretingui tota sola. És una idea errònia, perquè educar vol dir compartir interessos junts. També és cert que la societat no valora les tasques educatives. Si els pares tornen a la feina els dilluns i expliquen que han passat tot el cap de setmana amb els fills jugant, no està tan valorat com si expliquen que han sortit sols, que han anat a sopar sols.

El fet de ser sociable o no també té un component temperamental. Hi ha criatures que espontàniament són sociables, i n'hi ha d'altres que no. L'educació pot accentuar o suavitzar un fet i l'altre.

L'autonomia de les criatures és una conquesta, no ha de ser una imposició. Cada criatura accedeix a la seva autonomia al seu ritme. A més, hi ha autonomies diferents. N'hi ha que intel·lectualment són molt autònoms, però, en canvi, no ho són afectivament. I també pot passar a l'inrevés. Els pares acostumen a exigir un grau elevat d'autonomia, i just per això els fan sentir exclosos de la vinculació. Així doncs, l'autonomia s'aconsegueix a poc a poc i en àmbits molt diferents. Mai no s'adquireix tota de cop.

Totes les criatures necessiten la mirada dels pares, volen ser contemplats, i això significa que volen tenir els pares i les mares disponibles.

Com més autoestima tinguin els infants, més fàcil els serà mantenir relacions amb els altres. Si són capaços d'assumir frustracions, d'esforçar-se, si estan segurs d'ells mateixos, acceptaran fàcilment els períodes de separació dels pares per estar amb altres persones.