Fora de classe

Atrapades per l’edat

Tinc dos casos de noies de quinze anys que estan a disgust a l’institut. Desitgen coses que no els són permeses per l’edat. No volen res impossible, simplement les lleis no els són favorables. Totes dues estan cansades d’escalfar cadira a l’ESO, però per motius diferents. La primera, diguem-li X, no vol venir més a classe; de fet, és la típica alumna absentista. Pensa que està perdent el temps perquè el que fem els professors no li interessa gens. Si ha vingut fins fa poc era per fer vida social. El que vol és apuntar-se a algun cicle senzill i treballar de perruquera. Si pogués, demà mateix. Quan ha vingut a classe ha acabat expulsada.

Quan un alumne s’avorreix profundament té tendència a torpedinar el que fan els altres. I, agradi o no, en molts centres són multitud. Alguns dies es queda al carrer, d’altres s’encarrega dels germans petits. Aquest curs ha vingut de manera intermitent, però al final se n’ha cansat. Perdrà un any per poder refer el futur a partir dels setze. Espero que aquest temps el carrer no l’espatlli.

El segon cas comparteix la mateixa situació però amb intencions totalment contraposades. Aquesta altra noia, la Y, està farta de la immaduresa d’alguns dels seus companys. El que vol és començar el batxillerat, però s’haurà d’esperar un curs i mig per fer-ho realitat. Mentrestant, s’avorreix perquè acadèmicament li exigim molt per sota de les seves capacitats. La seva voluntat d’anar amb els de batxillerat és persistent, fins al punt que, un dia que alguns companys estaven de sortida i no es podia avançar matèria, van deixar-la entrar a una de la meves classes amb els de primer de batxillerat. Precisament aquella no va ser una de les millors sessions que he fet a la meva vida ni els alumnes van tenir el seu dia més fi, però quan li vaig preguntar què li havia semblat em va contestar tota entusiasmada que allà s’hi aprenien coses molt interessants.

Des de llavors, quan ens creuem pel passadís, insisteix que hi vol tornar. Però s’haurà d’esperar, i desitjo que aguanti psicològicament el que li queda d’ESO sense amargar-se. Per les seves notes no hi pateixo. És evident que el sistema no preveu tots els casos i que hi ha fuites pels extrems, però la pregunta és per a la majoria: ¿ja els està bé el que els oferim o és que encara no s’ho han preguntat?