Atraccions

Atraccions / T. VAN DER MEULEN Zoom

Si mai desaparec de manera misteriosa no em busqueu pas en un parc d'atraccions. Considero tot el que gira a tota castanya, puja i baixa de manera antinatural o es mou a batzegades, un invent del diable. Sé que el que diré deixa palès que no he viscut grans desgràcies, però un dels pitjor moments de la meva vida van ser aquells minuts terrorífics dalt del Dragon Khan.

Per què vaig pujar-hi? Per què no vaig tenir esma d'aturar la màquina en sentir el crac, crac, crac, de la cadena de la vagoneta que enfilava cap a dalt? No ho sé, però aquell crac, crac és un dels responsables que ara els menors que tinc a càrrec no hagin visitat cap gran parc d'atraccions. L'altra és la mandra mortal dels seus progenitors a endinsar-se en un món de cues, mareigs i gent disfressada de tahitians o de ratolins universals.

'Cavallitus'

L'única modalitat que accepto a la meva vida són els cavallets de fira, els poc normatius cavallitus . Els dos primers menors d'edat que tinc a càrrec van tenir la sort de gaudir de les atraccions Caspolino, a tocar de la Gal·la Placídia, a Barcelona. Eren decadents i mínimes i tan casolanes que quan un dels nens provava de fer escapisme a mig trajecte podies pujar-hi en marxa i tornar a fotre el menor d'edat dins la tassa que girava. Allà vam viure el gran moment iniciàtic, el pas del cotxe de bombers amb la porta que no s'obria a muntar dalt del cavall negre. I també allà vaig descobrir que la vida dalt d'un carrusel de cavallets de fira dels anys 50, acompanyant un petit i poruc menor d'edat, també és bonica.

Però ara es porta una altra mena de cavallets, més lluents i estridents. Amb llums que encegarien un tuareg i, atenció, amb trajectes més curts i més cars. En altres paraules, un atracament a mà armada. Sobretot els que s'instal·len durant la festa major del barri de Barcelona on vivim. Deu ser que a la capital devem fer cara d'idiotes, perquè la mateixa màquina infernal instal·lada en una població amb un nom que no comenci per "Barcel" i que no acabi per "ona" és ostensiblement més barata.

En conseqüència, a casa el #novullpagar fa temps que s'aplica i l'objectiu principal no són els peatges sinó aquestes màquines escura- butxaques disfressades d'espai d'oci infantil.

Desafiar la gravetat

Les poques atraccions que tolero són aquelles que tenen una relació preu/temps/desgast físic adequada. Els llits elàstics, per exemple. Acostumen a no ser un robatori descarat i els menors d'edat poden deixar anar la seva vocació d'astronautes. Sí, perquè els meus fills semblen haver nascut per desafiar la gravetat. Són feliços saltant, volant i levitant i els llits elàstics els ofereixen una simulació prou bona del que deu ser un passeig lunar, en versió casolana. I, a més, en surten cansats de manera raonable. Tot i que un bon home que regentava uns llits elàstics va tenir la ingenuïtat de convidar-los a saltar fins que se'n cansessin i va comprovar de primera mà que els meus fills són dinamos, que amb el moviment es recarreguen de manera continuada.

Per sort per a ells (i per a nosaltres) els menors d'edat que tinc a càrrec no només tenen un pare que es mareja en un tobogan i una mare garrepa que s'escagarrina per una miserable muntanya russa de tercera que és una llauna. També tenen avis, tiets i padrins. Una mena de mecenes de les emocions fortes i cares a qui un dia penso dedicar una estàtua. O dues.