Ara que s'acaba el curs

Els professors ens trobem en el darrer mes de curs fent previsions de les notes finals. Cada centre ens pressiona més o menys, però en tots sabem que hem d'aprovar el màxim nombre possible d'alumnes. Sabem, també, que ningú no ens discutirà que els aprovem a tots però que no seria prudent que féssim el contrari. Les places són limitades i se'ns permeten poques repeticions, sempre amb el condicionant que els escollits puguin aprofitar realment aquesta segona "oportunitat". Enguany tenim unes estadístiques esgarrifoses sobre la taula. Un fracàs escolar que no és res més que el reflex del fracàs social que ens arriba de casa. Personalment em nego a aprovar algú que ni tan sols es presenti a l'examen. Cada centre té els seus mètodes per forçar que la gran majoria promocioni, encara que hagin suspès més de dues assignatures (el marge legal permès). Perquè, si no, hi hauria grups sencers de repetidors. Alumnes i pares coneixen aquestes pràctiques i hi juguen, fins i tot amb el poder de negar-se a acceptar la repetició. L'experiència em diu que repetir no és garantia de res, però si passen amb un munt de carabasses el més probable és que amb setze anys no obtinguin el graduat.

El paper dels pares

Durant aquests dies estem parlant amb pares perquè esperonin els seus fills que no abaixin la guàrdia, a veure si es guanyen l'aprovat per mèrits propis. Busquem casos en què la salvació sigui possible. A l'aula, malauradament, ens hi entren alguns impresentables que ens fan malbé tot el que intentem construir. He vist casos de pares que pateixen molt perquè els seus fills han tirat la tovallola i no ens donen cap argument per aprovar-los. Alguns es gasten un dineral en professors de repàs i canvis de centre per no veure cap millora. Com que tinc fills, entenc que sigui una situació desesperant, perquè els adults sabem quines són les conseqüències de deixar-ho córrer. És obligació dels pares traspassar als fills la responsabilitat de les seves notes i que valorin el que els costa la broma. L'altre dia una mare em va confessar que el seu fill li retreia que no venien a parlar a l'institut per defensar-lo i fer sang d'aquells professors que se suposa que li tenien mania. Alguns encara no saben que nosaltres no som el problema, sinó la solució. I els que no ho veuen normalment fracassen.