És temps de tardor i, a la tardor, a casa nostra, mengem bolets de tota mena. Mentre se'n troben de temporada, no hi ha setmana que no en faci. Ens agraden gairebé totes les varietats i cuinats de totes les maneres. Però tant o més que els bolets, m'agrada l'olor que fan mentre els cuino. Sobretot, la que desprenen quan els poso a la paella i deixen anar l'aigua. Més que una olor, és un perfum de la infantesa que em restitueix fugaçment la màgia de moments passats, d'imatges entranyables que em vinculen als meus i a les meves arrels.
La nostra identitat està conformada per una amalgama d'emocions, sentiments, valors, coneixements, creences, costums... que ens han transmès pares, avis, mestres i entorn social en general. Però també està fortament impregnada d'olors associades a ells o a moments irrepetibles viscuts al seu costat.
El que ens evoca
Una amiga meva va viure la infantesa al pis de dalt d'un forn de pa i adora l'olor del pa acabat de fer. El meu avi patern i el meu pare eren grans boletaires i a mi m'encanta l'olor de bolets. Matinaven per anar a buscar-ne i quan arribaven a casa, amb els cistells plens a vessar, tres generacions de la família ens assèiem en rotllana a la cuina a triar-los i netejar-los. El pare en retornava les restes al sotabosc i l'àvia en reservava uns quants per menjar frescos i els altres els bullíem i els confitàvem en pots de vidre, per obsequiar familiars i amics.
L'olor de bolets és olor de casa i és una de les herències que deixaré als meus fills. No és poca cosa. Aglutina família, llar, esforç, plaer, cooperació, generositat, connexió amb la natura, sentit ecològic, arrels, estimació. Desprèn l'aroma d'uns valors imprescindibles per a la vida, que he rebut dels meus i que m'agradaria que ells també sentin profundament seus.
