T. GILBERT

Aquest nen està emmarat!

Aquest nen està emmarat! / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

L'Adrià (8 anys) i l'Helena (5 anys) són molt sociables. "Hem procurat que ho siguin perquè nosaltres, els pares, també ho som", diu Rafel López-Monné. Quan el Rafel era petit, a casa seva sempre hi havia amics, coneguts, que dinaven o sopaven a casa. Ell també ha seguit la tradició, i li agrada tenir el menjador obert a tothom. "També és cert que nosaltres donem molta importància al valor de l'amistat, per això sempre estem amb uns o altres". I encara hi ha un altre factor. "Quan tens criatures és més fàcil quedar a casa amb els amics que sortir a fora al carrer", perquè quan els petits estan cansats, poden anar a dormir. En canvi, al carrer tot es complica més.

El Rafel argumenta que el fet d'haver procurat que els seus fills es facin amb tothom també té molt a veure amb la intenció de no sobreprotegir-los. "De vegades conscientment faig de poli dolent, perquè s'han d'enfrontar als problemes i els han de resoldre tots sols". Per exemple, si es deixen un objecte que necessiten a l'escola, "jo no torno a buscar-lo". El pare els diu que ho han de fer tots sols, per tant han de tenir prou habilitat social per demanar al conserge que els deixin tornar a entrar a l'escola perquè s'han oblidat d'agafar una cosa que necessiten.

D'aquesta manera, el Rafel també pensa que "els espavila", perquè entenguin que ells no són el centre del món, que ho és "la família, com un conjunt". Si ho entenen tot plegat seran criatures sociables, opina el pare, el Rafel.

Per la seva banda, la Laura i el Lucas, pares de la Núria (3 anys) i l'Anna (6 mesos), asseguren que cada criatura és un món. Tots dos es consideren sociables, els agrada estar i quedar amb els amics, però la Núria és més d'observar primer qui és l'altra persona. "Quan coneix gent nova, m'agafa de la mà o s'arramba a les meves cames, perquè s'ho mira, observa la situació", diu la Laura. Més tard, si els pares l'animen, i li diuen "som-hi, vés a jugar, jo t'hi acompanyo i jugueu", llavors ho fa. "I no tindrà cap problema, perquè un cop ha fet el pas li agrada estar amb tothom, i de seguida segueix el joc que s'estigui fent". En canvi, l'Anna, que com a nadó podria estar en una etapa en què voldria estar més amb la mare i amb el pare, no estranya altres braços. "Això sí, ha d'estar tipa de menjar i no ha de tenir son". Si es compleixen les dues circumstàncies (gana i son cobertes), llavors no li fa res que altres familiars o amics l'agafin en braços. De fet, als matins, quan els pares se'n van a treballar, li fan petons i li expliquen que tornaran més tard perquè se'n van a la feina, i l'Anna es queda tranquil·la amb els avis.

"És curiós -diu la Laura- perquè la seva germana gran, la Núria, quan era un nadó, quan tenia els mateixos mesos que l'Anna, només volia estar amb mi". No hi havia manera de desenganxar-la. Plorava quan algú altre la volia agafar. També hi ha una explicació: "La Núria prenia molt de pit a tothora, i per tant això em lligava molt amb ella". L'Anna també pren pit, però no s'hi està enganxada hores i hores. Quan en té prou, es desenganxa, mentre que la Núria s'hi aferrava tantes hores com podia.

El perquè

La pedagoga Gena Borrajo assegura que les criatures es desenvolupen en un bon equilibri social si es compleixen dues condicions. La primera és que han de tenir una bona seguretat en ells mateixos. La segona és que han d'haver establert uns bons vincles amb la família. Per aconseguir l'una i l'altra, la pedagoga diu que els vincles amb la família s'aconsegueixen aprofitant al màxim el temps que s'està amb les criatures. "És el famós concepte de temps de qualitat . Totes les hores que tinguem amb els fills hem d'estar per ells, preguntar-los com estan, què han fet a l'escola, què els preocupa. També compartir activitats tots junts". Justament això, "les activitats compartides, les converses mantingudes, és el que recordarem d'adults dels nostres pares".

Per aconseguir que les criatures tinguin confiança i seguretat en ells mateixos, "hem de defugir la mare lloca i el pare sobreprotector, que ho donen tot fet als fills". Si els pares donen responsabilitats als fills, que poden ser fins i tot tasques domèstiques senzilles, "ja els estan fomentant la confiança". Tot plegat ha d'anar juntament amb el fet de mantenir relacions socials, esclar. "L'escola és un bon exemple de socialització, però també ho és anar a un parc amb altres criatures desconegudes, amb qui poden compartir jocs". Compartir i estar amb gent els farà més sociables.