X. TEDÓ

Apostar per educar en positiu

Formar els fills amb disciplina, a través del diàleg i la confiança,és la pedra angular d'una pedagogia en expansió

"No és el mateix preguntar a la mestra de l'escola bressol quants pipís se li han escapat al teu fill que preguntar-li quants n'ha fet a l'orinal". Amb aquest exemple, Carme Thió de Pol subratlla un dels pilars de l'educació en positiu: canviar la manera de veure les coses. La psicòloga, que acaba de publicar M'agrada la família que m'ha tocat. Educar els fills en positiu, on recull la seva experiència després de més trenta anys assessorant famílies, considera que "els pares s'han de sentir satisfets amb els petits avenços dels seus fills i no fixar-se en el que fan malament". Thió de Pol recomana deixar enrere l'exigència i assaborir cada instant del seu aprenentatge: "Cal gaudir dels passos que vagin fent i no mirar on hem d'arribar, educar és acompanyar el teu fill en el seu creixement, en les seves ganes de créixer i madurar". Aquesta nova mirada ha d'anar acompanyada d'un canvi també en la manera de parlar. Construir frases afirmatives i no negatives o lloar els comportaments que abans com a molt rebien un gest d'aprovació són dos dels pilars d'aquest canvi en el llenguatge. "Parlar en positiu surt molt més a compte que no pas criticar, perquè la crítica et posa a la defensiva", sentencia l'autora, que en el seu llibre proposa maneres d'expressar-se i de fer que permeten augmentar la confiança i la capacitat d'anàlisi i intervenció dels pares. Thió de Pol sosté que s'ha de reconèixer i valorar el que es fa bé i no criticar el que no es fa bé, i posa un exemple pràctic a l'hora d'incentivar en positiu i no en negatiu: "Si el teu fill no es vol dutxar, no li has de dir que ha d'entrar a la banyera perquè fa pudor, sinó perquè farà bona olor". Un canvi en la manera de parlar que reclama desterrar les sortides de to o, en l'últim extrem, els crits: "El to també ha de ser positiu, suau, relaxant, que no desemboqui en una situació desagradable o violenta". Mantenir la tranquil·litat i no perdre els estreps és, doncs, condició sine qua non en la resolució positiva dels conflictes que van sorgint en el dia a dia: "Si la criatura no vol anar a dormir, no li hem de respondre que manem nosaltres, sinó que ens sap greu però que hi ha d'anar".

Petits tirans inútils

Més enllà de si mengen, dormen o ja controlen els esfínters, els límits que cal posar a les criatures són la principal preocupació dels pares. Ho corrobora Thió de Pol, que ho viu en el dia a dia dels grups de reflexió amb pares que organitza des de fa més de tres dècades en escoles, ajuntaments o directament al mateix domicili de les famílies. La psicòloga deixa clar que "la criatura que creix sense límits no aprèn el que està bé o malament, i això li genera una gran inseguretat". En aquest sentit, advoca per marcar "uns límits clars, que sàpiga quan se'ls està saltant, perquè, si a casa li deixem fer tot, després no acceptarà no poder-ho fer a la resta de llocs". La claredat en els missatges que es donen als fills sobre aquestes mínimes normes de convivència és essencial, però també assegurar-se que els reben en una comunicació assertiva que emana del diàleg previ. A parer de l'autora, els límits es deixen de posar per sobreprotecció, que, juntament amb l'exigència en el vessant acadèmic, és el principal error dels pares. "El sentiment de culpa d'estar poc temps amb els fills fa que es compensi amb un consentiment més elevat i se'ls converteix així en petits tirans inútils, que no saben fer res però fan el que volen amb els seus pares". Una situació que no és còmoda per a cap de les dues parts: "És un regal enverinat, perquè genera molta inseguretat i infelicitat en les criatures, que se senten millor amb uns pares amb autoritat".

Una autoritat que no s'ha de confondre amb autoritarisme. "L'autoritat es fonamenta en l'estima, perquè una criatura no pot avançar si no se sent estimada", afirma Thió de Pol, que hi afegeix també el respecte i la confiança. "Sovint els pares engeguen el televisor perquè els seus nanos mengin, o marxen de casa sense dir-los-ho, i són comportaments molt poc respectuosos i educatius". Tampoc ho són, segons la psicòloga, els premis i els càstigs, que circumscriu més a l'àmbit de la justícia que al de l'educació.

La solució passa, a parer seu, perquè visquin directament les conseqüències del que fan: "Si mulla el lavabo quan es dutxa, que després hagi d'eixugar el terra, perquè es plantegi si val la pena o no fer-ho el pròxim cop". Thió de Pol qüestiona càstigs com no poder mirar la tele: "Aquest càstig no té res a veure amb el que ha passat, i la criatura no aprèn res, només aprèn si veu les conseqüències positives o negatives dels seus actes". Tampoc comparteix com a bon mètode el fet de premiar l'infant quan fa una cosa bé: "Quan fa un pipí al vàter no cal que li donem un caramel, perquè la criatura ja està satisfeta per la fita assolida i cal tractar-la com una persona competent, amb confiança, tenint present que si desapareix el premi l'incentiu es perd", raona.

Gestionar les emocions

Introduir les emocions en les relacions amb els fills és l'assignatura pendent de la majoria de pares. Aquesta és l'opinió de l'autora, que ho atribueix a l'educació repressiva rebuda: "Hem d'aprendre a conviure amb la por o l'enuig. Que el nostre fill tingui por no és dolent, el valent és simplement el que és capaç de no quedar-se paralitzat, i el més important és que no s'ho guardi dins". Un raonament que els més petits de casa tenen molt més clar sense ser-ne conscients que no pas els adults: "Les criatures en saben més. Això explica que no siguin rancunioses; ho deixen anar i, si no ho fan, hem de facilitar que buidin el pap".

Thió de Pol assegura que la fórmula més eficient d'afavorir un diàleg en què aflorin les emocions és que les converses no es converteixin en interrogatoris, sinó que siguin estones fluides i relaxades de comunicació entre adults i criatures: "Hem d'interessar-nos més pel que senten que no pel que fan, perquè així sabrem què els balla pel cap".

En aquest sentit, Griselda Vidiella, psicoterapeuta, naturòpata i directora del Centre FAC, un centre de teràpies naturals dedicat a diagnosticar i tractar tot tipus de dolències físiques i emocionals, deixa clar que "cal que l'infant aprengui a descarregar emocions negatives sense fer mal als altres, ja sigui plorant, cridant o verbalitzant els seus sentiments davant de la persona que l'ha fet sentir ferit" o "amb una respiració profunda i intencionada, sense que ningú se n'assabenti".

D'altra banda, l'empatia també resulta imprescindible a l'hora d'entendre, per exemple, la gelosia que pugui sentir el fill gran pel seu germà petit: "La gelosia és natural, però hem d'evitar comparar-los, perquè això no fa res més que atiar-la", apunta Thió de Pol. En canvi, mostrar afecte per cadascun és vital, perquè "sentir-se estimat és molt important". Ara bé, també recorda que "hem d'assumir que sempre s'estima diferent, perquè les relacions amb cada fill també ho són i els vincles afectius no són els mateixos".