Angines

Tinc sort, molta, moltíssima sort. Els meus tres MEC tenen una salut de ferro. Sí, de tant en tant han patit refredats apocalíptics, gastroenteritis gore, varicel·les psicotròpiques i angines oblidables. Però res més. Per això mateix, ara que a la MEC número 1 l’han hagut d’operar d’angines per tornar-les realment oblidables del tot (estaven derivant en angines del tipus possessions infernals), a tots ens ha semblat un gran esdeveniment mèdic.

Estirp vikinga

Els dies abans de l’operació la gent li preguntava si estava nerviosa i ella es mirava l’interlocutor amb posat indiferent i responia que no. La pregunta l’hi van formular tantes persones que vaig témer que al final sí que agafaria un atac de nervis. Però ni així. De tota manera, el pare de les criatures i servidora ens vam mentalitzar perquè els nervis apareguessin en qualsevol moment: a la visita amb la Sara, la doctora (res), o amb l’anàlisi de sang (zero), o potser amb la consulta amb l’anestesista (zero al quadrat). De fet, quan l’anestesista li va plantejar la possibilitat que un dels progenitors entréssim amb ella al quiròfan fins que s’adormís, i ella va respondre que no calia, vaig estar a punt d’ofendre’m. Però vaig pensar que un cop allà potser se’n penediria.

Però no ho va fer. Aquell dia es va llevar, va aguantar el dejú remugant, va enviar milions de whatsapps als amics (que en teoria estaven atents al desenvolupament d’una excursió cultural amb l’institut), va deixar que el seu pare li fes fotos amb el mòbil a la sala d’espera (cal dir que va remugar més que pel dejú) i quan va ser l’hora d’entrar a quiròfan va dir que ja hi entrava sola. Llavors vaig recordar quan, amb dos anys i mig, va haver de canviar de llar d’infants d’un dia per l’altre. Encara la puc veure caminant amb el cap ben alt, prenent possessió del nou territori, senyorial i impertèrrita. I a l’hospital vaig tornar a constatar que segueix sent una vikinga, coratjosa i aguerrida. Em fot una mica que no em necessiti, però m’ho he buscat perquè sempre m’ha agradat que no sigui una fleuma.

Desfilada

No vam patir gens. En tornar del quiròfan, a l’instant vam saber que estava en plena forma. Amb la poca veu que podia articular va formular dues frases: “On és el meu mòbil?” i “Porta’m la caixa on he deixat els pírcings, que me’ls poso”. I el seu gran problema durant l’estada a l’hospital va ser tornar-se a endinyar el pírcing del nas. El nostre va ser rebre la desfilada d’amics de la MEC i combinar la intimitat que tot adolescentis comunis demana/somia/exigeix amb la rutina avorrida de fer una altra visita a la cafeteria de l’hospital. A les noies del quart torn de visites els vaig dir que ho sentia molt, però que em quedava a l’habitació. I no van protestar.

L’operació va enganxar els dies de pont i la desfilada no es va aturar. Amics de l’escola, de l’esplai, de l’equip de futbol femení que ha organitzat amb amigues del barri... I tots ells suplien el que ella no podia fer: xerrar, riure, cantar i cridar. De fet, això és el més estrany: no sentir-la. No sentir aquell diàleg/monòleg incessant que explica per setzena vegada la ruta de l’estiu, es queixa sorollosament de l’examen d’història o demana de fer una festa per Cap d’Any. Sé que és temporal. Que quan es publiqui aquest article ja haurà recuperat la veu i s’haurà acabat la treva. Però s’haurà guanyat a pols el seu torn de paraula i l’escoltarem amb tot el respecte dels progenitors vikings.