19/05/2012

Amnèsia

2 min

No pateixis. No ens barallarem per això. Si el que em vols fer entendre és que tenir nens potencia tot un seguit de qualitats que semblaven alienes al nostre caràcter, no cal que en parlem més. Ho tinc claríssim. Ho he vist en amics, coneguts i fins i tot en primera persona. El veí del pis de sota, per exemple, que va retrobar per art de màgia la simpatia, com si el contacte amb el cotxet aconseguís fer realitat la proesa de dir-nos bon dia quan ens trobava al replà. O aquella cosina que just després d'estrenar la maternitat va recobrar la memòria i va recordar finalment que tenim un nen i no una nena. O també em ve al cap el meu cunyat, tota la vida acomiadant empleats amb una fredor digna d'Hannibal Lecter i una tarda de diumenge es va trobar sanglotant al costat del seu xiquet mirant l'escena aquella de Toy story 3 .

Sí, no cal anar gaire lluny per trobar més casos de canvis de personalitat provocats per l'experiència de tenir un nen. I també coincideixo amb tu que per sobre de la memòria i l'amabilitat i la tendresa encara hi ha una qualitat humana que es desenvolupa més. El que passa és que no és la mateixa que tu tens al cap. Ep! I ja en tens de raó, també. Sí, home, tu dius que és la paciència, i no vas gens desencaminat. Qui gosa minimitzar la sorpresa del pare quan descobreix que el seu dipòsit de paciència emmagatzema una quantitat fins llavors desconeguda de metres cúbics, un cabal inesgotable, fins i tot quan la llumeta vermella ens indica que hem entrat en reserva i necessitem que ens toqui l'aire abans no fem una bestiesa amb el nen. No, no t'ho nego. La paciència s'ageganta, però si t'ho pares a pensar encara ho fa més l'amnèsia. Va, home, m'ho has de reconèixer: tot és tenir un fill i tornar-te amnèsic de cop. Només ens cal un petit somriure o un "T'estimo, papa" i oblidem la marranada que ens ha fotut al mig de la plaça o la vomitada generosa i consistent de camí al casament.

I si encara no em vols donar la raó, pensa en quan, ara, que tenim el nen grandet i ja fa deures de l'escola, et trobes un pare acabat d'estrenar i et parla de la falta de son, dels còlics i del fart de canviar bolquers. Pobre, està tan asfixiat que quan s'adona que fa mitja hora que es desfoga et diu: "Ai, perdona. Què t'he d'explicar, si ja hi has passat, no?" I tu fas que sí amb el cap, però en el fons penses: "Ah, sí? Doncs, la veritat, no me'n recordo".

stats