EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Amnèsia

“Fes-me el favor, agafa’l un moment”. M’ho va dir així, com qui demana l’hora, com si fos un fardell que canvies de mà per alleugerir el pes. No us penseu, no em va molestar pas que no es preguntés si em feia res fer-ho. De fet vaig agrair que hi donés tan poca importància per no mirar-me mentre ho deia. Gràcies a això no va veure que la seva innocent proposta havia provocat en el meu posat el mateix efecte que el moment aquell quan vaig descobrir quina cara feia la mare de Norman Bates. Em vaig cagar perquè allò que em van palplantar a la falda no tenia res a veure amb l’homenet fet i dret que em vacil·la per casa cada dia del món. No. Allò que de sobte em mirava amb uns ulls esbatanats i un fil de glopada de llet als llavis era una coseta gairebé ingràvida que no sabia com agafar.

Era massa menut per poder fer servir les dues mans, me’n sobrava una, però al mateix temps la mà engarrotada per tanta responsabilitat era clarament insuficient per fer de suport al seu cos i al seu cap. Vaig maleir mil vegades la mare despreocupada que no acabava de trobar el bolquer nou. Tan bé com estava jo llegint el diari al solet! Com és la vida, tu! En un segon passes de la felicitat absoluta a la situació més angoixant. Què podia fer? Potser incorporar-lo i asseure’l a la falda aconseguiria obviar el dilema que m’estava martiritzant, però em vaig veure incapaç de fer-ho amb una sola mà i l’altra era evident que estava massa estressada per ajudar. Finalment, quan ja notava clars símptomes de gangrena, vaig decidir tirar pel dret i fer amb el nen el mateix que feia quan fumava porros amb la colla: passar-lo al del costat. “Té, no et sàpiga greu, és que he d’anar al lavabo, que m’estic pixant”.

Més tard, mentre em remullava la cara davant el mirall vaig fer-me la pregunta del milió. Com és possible que m’hagués col·lapsat amb una cosa que vaig estar fent cada dia no fa tants anys? L’única explicació possible es diu amnèsia paternal. Aquest estat de desmemòria total pel qual ens oblidem tot d’una de les glopades a l’americana nova, les pluges daurades mentre els canviem i aquell coi de boca que es tanca a l’hora de dinar. Es veu que també t’esborra del disc dur com s’agafa un nadó. Sap greu, però és imprescindible per assolir un altre concepte encara més paternal: aquell d’“anar a buscar la parelleta”.