La pitjor mare del món

Amics per sempre

Amics per sempre / GETTY Zoom

Llegeixo el llibre Teixint el tapís de l’amistat, de la Victòria Cardona (Meteora), i m’adono que els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) no teixeixen un tapís, en teixeixen cinquanta! És estiu i la teòrica prioritat que regnava a casa, els estudis, ja té recanvi. Ara el que importen són els amics. Quedar amb amics (constantment), sopar entrepans de bacon amb formatge amb amics, escriure missatges als amics (encara més constantment), marxar de campaments i perdre mitjons amb els amics, jugar a ping-pong o a videojocs amb els amics, tirar petards i fer emprenyar les iaies amb els amics... I, de sobte, entre tant amic jo em sento invisible.

Felicitat i invisibilitat

Ja ho diu la Victòria Cardona al seu llibre: amistat significa felicitat. I els MEC viuen les seves amistats amb felicitat exultant. No és que abans no la visquessin, però la rutina escolar els impedia ser-hi al cent per cent i ara estan com l’estiu, roents i intensos. Tant, que fan que els seus progenitors passem a un tercer pla, com el dia que vam anar a buscar el petit dels MEC després de set dies de colònies i no ens va fer ni cas. No és una metàfora, ni una exageració adequada per a aquesta columna, és literal. Jugava amb els amics a futbol i feia veure que no ens veia ni ens sentia, per veure si així allargava el moment de joc amb els amics. I quan finalment el vam placar en un enèsim intent de fugir de nosaltres el primer que ens va dir va no va ser “hola, què tal?”, ni “tinc gana, vull un gelat”, sinó “puc quedar?”. Sí, volia quedar amb els amics de la seva classe amb qui acabava de compartir dies, hores i polls (caguntot els remaleïts polls) i semblava que retornar amb nosaltres no tenia cap mena de glamur.

El mateix va passar amb un altre dels MEC enviat a terres llunyanes on la gent posa moqueta als lavabos. Totes les connexions via Skype se les passava explicant què feia amb els amics nous i vells. Com n’eren de graciosos, què menjaven, què feien... Sabíem que el seu objectiu real del viatge era compartir una aventura amb els amics, i a fe que ho va complir. Bé, i per ser justos també diré que fins i tot va aprendre idiomes i que també ens preguntava què fèiem nosaltres a Barcelona a part d’escalivar-nos. Suposo que la distància pesava, perquè tampoc va semblar que l’afectés gaire marxar de campaments l’endemà... amb més amics.

La reina de l’amistat

Però la que s’endú el premi gros a la millor amiga dels seus amics és la gran. Sempre ha estat així, però ara ho argumenta amb verbalització adolescent: “A veure, mama, ja se sap, a l’adolescència els pares sou... no sé... ja ho saps...” Sí, filla, ja ho sé. Jo també vaig ser Adolescentis comunis. Fa milions d’anys i no pas en una galàxia llunyana, sinó aquí a la Terra, però ho recordo.

Per això la deixo fer i permeto que visqui aquest estiu fantàstic amb el seu milió d’amics. Perquè l’estiu en què un fa setze anys és inigualable i especial, i si a ella la fa feliç viure l’amistat a fons, a mi em fa feliç veure-la a ella amb un somriure permanent als llavis, explicant com es va fotre una pinya en caure d’una bici compartida amb tres amigues, o aquell primer festival que l’ha transportat al paradís.

Sí, sé que ara sóc una mica menys visible, però si la causa són els bons amics no em dol. Ja em tornaré a visibilitzar quan calgui. O quan es gratin el cap i em diguin: “Mama, em sembla que tinc polls”.