15/09/2012

Allò que el vent no s'endugué

3 min
Allò que el vent no s'endugué

No he viscut cap huracà, tifó ni tempesta tropical però no em cal haver passat per l'experiència per saber què se sent. Cada inici de setembre l'estat físic i anímic de casa s'assembla perillosament a la d'una llar arrasada per un vent d'aquells que fa voleiar vaques i autobusos. Els motius són tan poderosos com els petits gestos que preconitzava el capità Enciam, però en el meu cas de petits res, perquè es tracta de dues etapes de la vida intenses, frenètiques i esgotadores: el final de l'estiu i el començament de curs.

Final d'estiu

A l'estiu tota cuca viu però l'últim dia de l'última setmana de l'estiu escolar potser ja no tant. Perquè, per sort, és d'això del que parlo, del calendari escolar, no de l'astronòmic. Aquesta darrera setmana, quan la vida s'ha posat en marxa però els menors d'edat que tinc a càrrec encara són per casa, esdevé el zenit del caos. Els menors d'edat estan cansats de no estar cansats, avorrits de no estar avorrits i irritats de no estar... ai, perdó, la irritació no ha deixat de ser-hi mai. En l'imaginari popular existeix la setmana dels tres dijous com una cosa impossible i en el meu imaginari privat, cada 1 de setembre apareix la setmana dels tres fracassos com una cosa palpable i real. Els tres fiascos de l'estiu no són cap gran sorpresa: han tornat a fer molts menys deures del que m'havia proposat, els hàbits que pretenia canviar o modificar són allà, tan tranquils, i el meu intent d'exercir una certa autoritat serena ha quedat reduït a un acudit dolent. Si l'escola comencés l'1 de setembre els tres fracassos continuarien existint, però aquesta setmana del dimoni els fa tan visibles i dolorosos que ni amb tres hores de silenci davant la tele es poden dissimular. Ai, un altre cop perdó, l'excés de tele era un dels hàbits que pretenia canviar... doncs ni amb tres hores de silenci davant la rentadora en marxa.

La solució

No hi ha cap més solució que tornar a començar. L'arrencada costa però compensa. Arrenca el curs, la rutina, les bones-utòpiques intencions, les ganes de refundar el funcionament familiar, el "tenim nou mesos al davant"... I, sobretot, l'esperança absurda que unes hores sense veure'ns mútuament ho solucionaran tot. Ah, que bonica que és la segona setmana de setembre! Ja vindrà el gener i el neguit moderat perquè hi ha tantes coses pendents de fer però encara hi ha mesos al davant. I el col·lapse de maig, quan el temps està a punt d'esgotar-se. Ara vull gaudir d'aquests tiquets que tinc per gastar. Vals de temps en què tot és possible. Fins i tot imaginar miracles com que la psicomotricitat fina d'un dels menors d'edat afini. Que un altre dels fills sigui posseït miraculosament per les ganes de treballar. I que el que queda dels tres menors d'edat que tinc a càrrec entengui que estudiar és estar-se més de vint minuts seguits assegut a la cadira.

Part de la feina els toca als mestres. Gent volenterosa que ha d'entomar una població electritzada. Tinc la teoria que si aquesta població infantil i juvenil s'incorporés a les classes l'1 de setembre, el voltatge seria menor i la feina de remuntar-los menys àrdua. Però em perdonareu per tercera vegada, perquè no sóc jo la persona adequada per donar lliçons. Espero pel bé del país que la possibilitat que un dia fos nomenada consellera d'Educació només tingui lloc la setmana dels tres dijous. Bona entrada de curs!

stats