JAUME CELA & JULI PALOU

Albert Camus

Jesucrist és un dels grans mestres de la història. Potser pel seu caràcter diví és l'únic que va escollir els seus deixebles. Ara bé, no podem oblidar que un el va negar i que un altre el va trair. Si més no, aquesta és la veritat canònica. Sòcrates, un altre gran mestre, aprofitava qualsevol fòrum de la ciutat per fer evident que els sofistes el que buscaven no era la veritat, sinó el poder. Però la ciutat no ho pot digerir tot. I la llei de la ciutat el va obligar a prendre la cicuta.

El mestre, contràriament al que sovint es pensa, és el que fa estrany el món conegut. Ho aconsegueix sempre que situa davant del mirall la manera habitual de pensar; el que resulta d'aquesta operació, en aparença innocent, és una imatge plena de contradiccions. Així, tot fent evident les contradiccions, el que aconsegueix és instal·lar, al bell mig de la trobada amb els alumnes, un domini comú on coincideixen pregunta i resposta.

Parlem de domini comú, perquè entre pregunta i resposta cal que existeixi una mena d'entesa afable; volem dir que si una s'allunya molt de l'altra arriba un moment en què no es reconeixen; per contra, si la resposta se situa sobre la pregunta fins a ofegar-la, l'espai per a la reflexió esdevé erm. Malfiem-nos dels mestres que tenen totes les respostes!

Incomoda i acompanya

Tant Jesucrist com Sòcrates van ser incòmodes per a la gent i el poder. La seva manera de fer ens ajuda a entendre que cal incitar els alumnes a pensar les coses del món d'una altra manera. A les aules, els mestres inciten quan se'n van amb les paraules, quan construeixen un discurs que transita pel domini creat entre la pregunta i la resposta. Curiosament, aquest allunyar-se amb les paraules genera complicitat i proximitat. Els mestres poc atractius fan just el contrari: no afegeixen valor a les paraules que ja han dit altres i s'allunyen dels alumnes, perquè no provoquen el desig d'aprendre.

Camus, de qui aquest any celebrem el centenari del seu naixement, quan va rebre el premi Nobel de literatura va tenir un record per a la seva mare; un cop passat el soroll de l'acte, va decidir escriure una carta a una persona que li havia estat molt propera quan ell era petit. Necessitava manifestar-li que encara se sentia deixeble seu i que encara sentia el seu escalf. Sabeu a qui anava adreçada aquesta carta?