En família

“Al llit, castigada!”

Em demanaven uns pares, manifestament ben intencionats, si feien bé d’enviar al llit castigada la seva filla de set anys, quan no volia sopar. Em temo que cometien un triple error

El primer, pensar que els pares tenim dret a castigar els nostres fills. Els càstigs són inútils per modificar la conducta dels nens (i dels adults). Però, encara que fossin efectius, els consideraria immorals. No castigo la meva dona, ni els meus amics, ni els meus editors, ni el meu taxista; per què hauria de castigar precisament els meus fills, a qui estimo i tinc l’obligació de protegir? És perfectament possible educar sense càstigs. Ho sé perquè els meus pares no em van castigar mai.

El segon, pensar que no sopar es una mala acció. No sopar quan no es té gana és un dret, i amb un 30% de sobrepès i obesitat infantil, insistir perquè un nen mengi més és perillós. Si algú entre els meus lectors discrepa de la meva opinió i està convençut que sí, que podem castigar els fills quan convingui, espero que almenys reservi els càstigs per a les accions dolentes. Comprenc (no hi estic d’acord, però ho entenc) que algú pugui castigar un nen per haver pegat a un altre nen, o per haver insultat algú o per haver robat. Però no es pot castigar un nen per llegir un llibre, o per pentinar-se, o per tossir, o per gratar-se el nas… O per no sopar. Recordo perfectament que la meva mare, a vegades, no sopava. Ho anunciava: “Avui no sopo”. I així ho feia. Mai se m’hauria acudit castigar la meva mare, ni per allò ni per res.

El tercer error és fer servir el llit com a càstig. Els pares volen que la seva filla mengi, però probablement també volen que dormi. Com poden dir-li que dormir és una cosa dolenta, un càstig? I si el dia següent sí que vol sopar? “Pare, mare, avui no vaig a dormir, perquè m’he portat bé i m’ho he menjat tot!” Amb un càstig així em temo que, a més de fer-li odiar el menjar, també li faran odiar el llit.

No, no podem fer servir com a càstig una cosa intrínsecament bona, o necessària, o una cosa que volem que el nostre fill faci sempre, tant si es porta “bé” com si no. No el podem castigar a dormir, o a menjar verdura, o a fer els deures, o a estudiar, o a fer-se el llit, o a dutxar-se, o a llegir un llibre, o a rentar-se les dents, o a vacunar-se (“Si et portes malament, el metge et posarà una injecció!”). Un càstig ha de ser, per definició, una cosa dolenta, una cosa que molesta i perjudica la persona castigada. I així tornem al problema inicial: jo no vull fer res que molesti i perjudiqui els meus fills. No els vull fer cap cosa dolenta. No els vull castigar.