T. GILBERT

Això no està bé! Podem renyar els fills dels amics?

Això no està bé!
 Podem renyar els fills dels amics? / FOTO: WAYRA FICAPAL Zoom

Per atrevir-te a renyar els amics dels teus fills has de tenir confiança amb els seus pares. És l'opinió de la Marta Ribó i el Pau Rodon, pares del Gerard (3 anys) i el Bernat (9 mesos), que comparteixen casa a Torroella de Fluvià els caps de setmana i els dies festius amb dues famílies més, que estan a punt de tenir la segona criatura.

"En el moment en què els altres pares em confien els seus fills perquè jo els vigili, jo aplicaré les mateixes normes que per als meus", continua explicant la Marta. "I després explicaré als pares el que hagi passat perquè ho tinguin en coneixement i també donin el seu punt de vista perquè serveixi per a altres vegades".

Les criatures acaben entenent que amb cada família hi ha unes normes i uns models, potser diferents dels de casa seva, però que s'han d'acceptar perquè conformen la manera de ser pròpia. "Compartint casa t'adones que els infants tenen una capacitat molt gran d'adaptar-s'hi".

Ara bé, malgrat que cada família té unes normes, la convivència de tots junts durant tant temps va portar la Marta i el Pau, juntament amb les altres dues famílies, a crear unes mininormes comunes per a totes les criatures. Perquè no haguessin d'aparèixer els conflictes: "A ell li deixen fer això, i, en canvi, a mi em renyeu". Per exemple, a l'hora de dormir, tots hi van a la mateixa hora. Als àpats fan intercanvis de pares que donen el menjar, perquè no es perpetuïn vicis adquirits que els fills conserven amb els seus propis pares. "Sembla una ximpleria però funciona, perquè com que no hi tenen tanta confiança com amb nosaltres acaben tastant menjars nous quan potser amb nosaltres no haurien fet".

Aprendre i compartir

Encara més. Un dia la Marta Ribó recorda que es va discutir amb el seu fill gran, el Gerard, i que, al cap de l'estona, el nen es va quedar amb els altres pares a la casa perquè ella va sortir a comprar. "Quan vaig tornar, em va rebre amb un paper en què havia escrit: «Mama, perdona'm; t'estimo molt». També hi havia dibuixat tot de cors", recorda la Marta.

L'anècdota serveix per explicar que els altres pares amb qui comparteixen casa, a més de renyar si fa falta, també intercedeixen per posar pau o per fer reflexionar els fills sobre la seva relació amb els pares. "La confiança que ens tenim entre les tres famílies ho permet", comenten la Marta i el Pau.

Potestat per limitar

Per la seva banda, la psicòloga Neus Calleja (http://www.centreassessorament.cat) afirma: "En el moment que ets responsable dels amics dels fills, has de tenir la potestat de limitar o censurar les accions que no es permeten fer als fills".

Una altra història és si els altres pares hi són presents. "En aquest cas, si renyes o crides l'atenció, ho has de fer amb molt de compte, sense desautoritzar els pares". Potser llavors no es tractaria tant de renyar com de fer un toc d'atenció. Però, en tot cas, Calleja afirma: "Tant si són els propis fills com els dels amics, s'ha d'exercir una disciplina positiva sense caure en l'autoritarisme. Marcar uns límits i raonar per què ho fem educa molt més que el càstig".

"És més -continua explicant la psicòloga Neus Calleja-, sovint si es té bona relació i prou confiança amb els amics dels fills, un aspecte que és summament recomanable, ja es generarà un context apropiat per poder-ho fer". Ara bé, el que tampoc no es pot fer és estar atents només als comportaments que no ens semblen correctes, perquè això voldria dir que la relació amb ells únicament se centrarà a intervenir per renyar-los. "Per tant, no és convenient si volem tenir justament constància de com són les amistats dels nostres fills i què fan quan estan junts". És a dir, si convé es pot renyar els fills dels amics, però també és important felicitar-los quan fan coses bé.

Neus Calleja sosté l'opinió que "les criatures i els adolescents se senten més segurs quan estan amb algú que marca límits i alhora hi mantenen una relació agradable". Per tant, posar-los límits o censurar d'una manera amable les actituds incorrectes els ajudarà a madurar.

Algunes limitacions

El psiquiatre i terapeuta Ramon Andreu, autor del llibre El GPS secreto de nuestra mente (editorial Octaedro), creu que els pares han de poder renyar els amics dels fills: "Però no de la mateixa manera que ho fem amb els nostres fills, perquè no podem pretendre que els amics facin les coses de la manera que nosaltres volem", raona.

De totes maneres, afirma: "Sí que hem d'advertir-los del que han fet i que no ens ha agradat o no ens ha semblat bé, sobretot si el nostre fill és al davant. Si no ho féssim, nosaltres mateixos ens estaríem desautoritzant davant dels nostres fills, perquè estaríem deixant passar situacions que havíem dit que per a ells no estan permeses. En canvi, si el nostre fill en aquell moment no hi és i no és una qüestió perillosa, podem deixar-ho estar, podem no renyar-los, perquè cada família estableix les seves normes i límits".

Ramon Andreu explica extensament en el seu llibre com s'ha d'exercir l'autoritat envers els fills. "Ha de ser una autoritat civil i moral, mai militar". I partint d'aquesta premissa estableix uns consells bàsics per aconseguir-la. Són els següents:

1) Diàleg i comunicació amb afecte.

2) Raonar sempre el perquè sí o el perquè no amb afecte.

3) Evitar pronunciar amenaces del tipus "No t'estimaré si fas això", "No anirem a un lloc si fas allò".

4) Procurar que sempre hi hagi comunicació, tenint en compte que de vegades l'hem de crear nosaltres, sobretot quan són petits, perquè ells encara en tenen poca capacitat. Els pares han d'estar atents a les criatures, s'han de fixar en les cares que fan i, llavors, fer-los preguntes. "Però tampoc no ha de semblar un interrogatori". Els fills han de notar els pares al costat, no a sobre aclaparant-los amb preguntes.

El grau de relació mana

Finalment, la psicòloga Estefania Carreño, coautora del llibre Consells per a pares imperfectes (editorial Leqtor), remarca unes situacions que s'han de donar perquè els pares puguin renyar els amics dels fills. Cal que els fills hi estiguin implicats i que els pares tinguin una bona relació amb els pares de l'amic. "Cal ser molt diplomàtic també a l'hora d'indicar a l'amic del nostre fill que està fent una cosa malament, perquè justament el verb adequat és indicar que no han de fer alguna cosa". És a dir: "Al nostre fill el renyem, però als amics els indiquem que no estan actuant correctament". Hi ha una ratlla subtil entre el que es pot fer i el que no amb els amics dels fills, perquè s'ha de ser molt correcte i diplomàtic. "El to ha de ser molt diferent, perquè als nostres fills ens podem permetre dir-los alguna cosa fora de to, amb veu més alta, perquè forma part de les relacions íntimes de les persones, però amb els amics dels fills no ho podem fer". En resum, als fills els renyem; als amics els indiquem les coses. Després cada família és l'encarregada d'establir les normes que consideri importants.