XAVIER TEDÓ

Agressions que marquen

El ’ciberbullying’ suposa un perfeccionament de l’assetjament físic amb conseqüències més greus per a les víctimes

Agressions  Que marquen / FOTO: GETTY / FERRAN FORNÉ Zoom

Una fotografia amb un nen amb cops a la cara i tot de dits assenyalant-lo. Això és el primer que ensenya el psicòleg Marc Masip als alumnes de secundària a les xerrades que fa sobre ciberbullying als instituts. Tots els alumnes de seguida ho identifiquen com a assetjament. Aleshores el director de Desconnect@, un programa psicoeducatiu per fer un ús racional de les noves tecnologies, els pregunta qui ha assetjat: “Jo aixeco la mà perquè no tinguin por d’admetre-ho i progressivament gairebé tots l’aixequen, són pocs els que no ho fan”. Després els demana que expliquin com s’han sentit i reconeixen que superiors, poderosos, millors. La sorpresa arriba quan els insta a dir qui és l’agredit. “Tots aixequen la mà també perquè asseguren que l’assetjament el fan i el reben diàriament i els agrada emfatisar-ho, tot i que sigui qüestionable”, anota Masip.

Els sentiments que tenen quan són víctimes d’atacs es mouen entre la impotència, el malestar i la ràbia. El problema d’aquesta plaga que no deixa de ser una adaptació o un nou complement de l’assetjament físic és la reincidència: “Els agressors se senten molt malament i penedits quan han comès un escarni, però ho fan igualment”. La solució, a parer seu, passa per la sensibilització, per posar-se en la pell de l’agredit: “Quan empatitzes amb el dolor és més fàcil. Cal treballar prèviament perquè no es produeixin aquestes conductes, ja que la prevenció sempre és exitosa. Cal educar a no ser assetjadors”, afirma el màxim responsable de Desconnect@.

Amb tot, no es mostra gaire optimista que es pugui acabar amb l’assetjament, sigui del tipus que sigui: “La impulsivitat, l’autoestima o el desig de pertinença al grup dels adolescents fa que sigui complicat eliminar del tot aquests comportaments, encara que es va millorant perquè els centres educatius estan molt conscienciats i ho treballen a les aules”. El gran problema, però, és que sovint els agressors no són conscients del mal que poden causar: “Crec en la bondat i la innocència de les persones i penso que al principi no s’adonen del mal que provoquen, però després si es perllonga amb el pas del temps, sí”.

El ciberbullying, que comença entre els dotze i els catorze anys, quan adquireixen els primers aparells electrònics, afecta més les noies que els nois, segons els últims estudis publicats: “Elles són més addictes a les xarxes socials que no pas ells i per tant són més assetjadores i pateixen més assetjament. Hi ha molta enveja, competència entre elles i no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de difondre o publicar alguna informació. Una noia de quinze anys un dia em va dir: «Ens matem entre nosaltres»”.

Més pervers

El ciberassetjament té unes peculiaritats pròpies que el fan tant o més nociu que el físic. “És un derivat de l’assetjament clàssic que pateix el gras, el setciències o la noia a qui diuen «puta», però l’atac és més constant, més fort, més intens, perquè a casa també reps les crítiques, els insults o les humiliacions i això et fa sentir més indefens perquè no s’acaba mai”, apunta Masip. L’anonimat de les xarxes socials contribueix, a més a més, a fer que augmenti la sensació d’inseguretat.

La psicòloga Rosa Guillén, que ha abordat diferents casos, hi coincideix: “Es tracta d’un perfeccionament de l’assetjament clàssic, d’un nivell superior de perversitat del que ja es consideraria violència psicològica per la incapacitat de control dels efectes devastadors de la immediatesa de divulgació”. En aquest sentit, Guillén subratlla: “En uns segons es passa de l’anonimat a ser diana d’unes ferides difícils d’esborrar al món virtual; amb una violència psicològica sistemàtica i sostinguda en l’espai i el temps”. Tot i que no li agrada generalitzar, la psicòloga explica que el perfil dels assetjats s’acostuma a relacionar amb menors amb baixa autoestima, amb dificultats per relacionar-se -que li impedeixen pertànyer al seu grup d’iguals- i que tenen una mala comunicació amb els pares. “Va venir un noi de dotze anys a la consulta per problemes de rendiment escolar. Havia viscut molts canvis en el seu entorn: separació dels pares, canvi de domicili, pèrdua dels amics... i patia mal de cap, de panxa, insomni i ansietat. Aquests són factors d’alerta i gràcies a la feina conjunta que vam fer amb els pares i l’escola vam descobrir que feia un parell de mesos que rebia missatges intimidatoris i humiliants dels seus companys de classe per l’enveja que tenien per les seves bones notes”, revela Guillén.

Aquest és un exemple que posa de manifest que a vegades els atacs no provenen d’un únic adolescent: “Solen formar part d’un grup on tenen la necessitat de fer-se veure com a líders, però també n’hi ha d’altres que actuen esperonats per la resta o que callen per por de patir el mateix tracte vexatori”. Masip corrobora que els grups de classe de l’escola que es creen a WhatsApp, Telegram o aplicacions semblants són els canals que es fan servir per humiliar un company: “Són xats que teòricament serveixen per parlar de deures, exàmens o treballs, però afavoreixen el ciberbullying perquè molts volen demostrar que són grans trepitjant els altres”.

La suplantació de la identitat de l’assetjat rere un perfil d’una xarxa social és un altre cas comú perquè no requereix cap procés de verificació de dades. La violència masclista també utilitza aquest assetjament, com exposa Guillén: “Cada cop és més freqüent utilitzar el ciberassetjament com a mitjà de control de les relacions socials de l’altre -el lloc i moment de connexió-, així com a xantatge emocional i d’intimidació que va minant la seva autoestima i la seva capacitat de deslligar-se del cicle de violència”.

Un dels problemes afegits a l’hora d’eradicar els atacs és que molts menors confessen no haver-ho compartit amb els pares per la por que els retiressin el dispositiu. Masip ho confirma de primera mà: “La por a la repercussió, al fet que li prenguin el mòbil, el castiguin o el portin al psicòleg fa que callin, per descomptat”. No culpabilitzar els agredits de la situació viscuda esdevé essencial perquè no siguin víctimes per partida doble. “Hem de fer-los veure que no són culpables i que totes les persones tenim dret a ser tractades amb dignitat i a ser protegides de qualsevol forma de violència”, sentencia Guillén.

Alumnes referents

Els Mossos d’Esquadra van impulsar el curs passat un projecte innovador, en col·laboració amb el departament d’Ensenyament, que consisteix a formar alumnes de tercer d’ESO perquè siguin ells mateixos els que facin els tallers de prevenció de ciberassetjament als estudiants de primer. Posteriorment aquests alumnes es converteixen en referents de l’alumnat perquè els notifiquin qualsevol atac per poder-lo traspassar al professorat. “El taller De tu a tu el vam implantar l’any passat en més de noranta instituts amb alumnes voluntaris i els resultats han sigut molt positius. Les denúncies arriben molt més ràpid perquè l’interlocutor és més proper”, afirma Ferran Resina, cap de la Unitat Central de Proximitat i Atenció al Ciutadà.

Aquesta és l’última acció dels Mossos en la seva tasca de conscienciar els adolescents sobre els perills d’un mal ús de les noves tecnologies. “Fem moltes xerrades de prevenció en el marc del programa Internet segura i el ciberbullying és a les aules, per la qual cosa en parlem sovint”, assenyala el subinspector. Hi ha raons de sobres: “És un assetjament ràpid, universal i que perdura en el temps. Les conseqüències són més dures perquè un vídeo burlant-se d’algú es difon massivament entre el grup i arriba fora d’aquest entorn”.

Als tallers de simulació que organitzen, els alumnes han de confessar al professor qui és l’assetjador de la classe i la majoria responen que no el delataran, que no són uns espietes. “Quan els preguntes si també pensarien el mateix si fos un amic seu, ell mateix o el seu germà petit, tots s’esveren i diuen que aleshores no ho permetrien”, explica Resina. Aquí hi ha la clau de volta: “Els donem les eines perquè la víctima ho denunciï i l’agressor no ho faci i sàpiga que la seva conducta és un delicte, però és el grup classe qui desactivarà l’agressor o l’activarà. Si es deixa portar pel líder, del seu posicionament depèn que l’assetjament continuiï o s’aturi”.

Aquesta metodologia d’actuació d’incidir en el col·lectiu es porta a terme de manera exitosa des de fa uns anys a Finlàndia. El mètode Kiva, que s’ha estès a Bèlgica, Luxemburg, Nova Zelanda o el Regne Unit, ha permès en el 79% dels casos eliminar l’assetjament escolar i en el 18% reduir el nombre de casos. Aquest sistema, que involucra els pares amb reunions i xerrades, pretén que aquells alumnes que observen l’assetjament i l’accepten moguin peça treballant aspectes com el respecte pels altres i l’empatia amb l’ús, per exemple, de videojocs. Unes denúncies que poden fer arribar a una bústia virtual de manera anònima per evitar represàlies. El que és important sempre és fer el primer pas.