TRINITAT GILBERT

Agafeu llapis! Com es crea un conte?

Catorze infants van participar en el taller de redacció d’històries que el diari ARA va organitzar en el marc del Flic Festival al CCCB

Agafeu llapis Com es crea un conte? / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Primer, la inspiració. L’exposició en blanc i negre del fotògraf Arissa, dins del CCCB, és el punt de partida. La guia, Elisenda Llansana, fa aturar les criatures en els quadres i fa connectar el que hi veuen amb una pila de contes que arrossega dins d’un carret de la compra. “Fixeu-vos, Arissa es va fer un autoretrat. ¿El contempleu? Aquí us ensenyo un àlbum il·lustrat, El jardí curiós (de Peter Brown, ed. Tatakua), que també conté un autoretrat”. Els ulls es traslladen de la fotografia penjada a la paret al llibre que la guia els ensenya.

Els petits escriptors s’asseuen al voltant de dues taules de fusta, a la sala que el Flic ha batejat amb el nom de Fàbrica de la Creació. La guionista Anna Manso està dreta al cap de taula. Ara toca buscar imatges, notícies, informacions dels exemplars dels diaris ARA que hi ha repartits per la taula. Cada nen s’atura en allò que més li crida l’atenció. Les imatges de la fotògrafa Cristina Calderer, publicades al suplement Criatures del 31 de gener, que retraten uns infants manipulant un iPad, els susciten comentaris: “Quina barra, juguen amb un iPad”. Són minuts d’esbarjo lector. Cadascun llegeix i mira el que vol.

Diaris tancats. Silenci

L’Anna Manso els demana que tanquin els ulls. La guionista treu una ampolla de vidre de la motxilla, que conté el símbol egipci de la sort, que s’enterrava amb els faraons a les piràmides, l’escarabat blau, i comença a fer-lo sonar. Les criatures continuen amb els ulls tancats. S’han d’imaginar què és aquell so, que l’Anna no els descobrirà fins més tard.

Amb els ulls oberts, ara cadascun d’ells explica què s’han imaginat. “Inventar no és fer màgia, perquè els escriptors no som uns mags que traiem coses de sobte d’un barret de copa”, diu Manso. Els escriptors s’espremen el cervell i en treuen tot el que han viscut, el que han estudiat, el que han preguntat, el que han sabut. “Hem de mirar cap endins per saber explicar el que més ens agrada”, continua sentenciant Manso.

“M’he pensat que era el so d’una ampolla de vidre que contenia tot de petxines a dins”; “Jo, en canvi, he recordat el so de les campanades de Cap d’Any”; “Doncs jo m’he imaginat vidres trencats”; “Aquest so em trasllada a un bosc amb vaques que fan dringar l’esquellot”. Cal buscar consens, i el mar és la imatge que guanya entre tot el que diuen els nens. “Aquí tenim una bona història”, opina Manso, que els ensenya de cop què havien sentit.

Ara ja estan decidint què contindrà la història. L’Anna Manso penja a la paret un full gran on escriu les decisions consensuades sobre els elements que contindrà el conte. “Quan escrivim, és com si miréssim la realitat amb unes ulleres diferents, amb unes de tres dimensions, com les que jo em poso per escriure la secció La pitjor mare del món del suplement Criatures ”, els diu.

Mirant els diaris, la imatge del llibre de l’intel·lectual George Steiner, en un pergamí amb els cantons cremats, ha agradat als petits escriptors. Els llibres Fill de rojo (de Joan Portell i Ignasi Blanch, ed. Tantàgora) i El petit globus vermell (de Iela Mari, ed. Kalandraka), que la guia Elisenda Llansana feia connectar amb els quadres del fotògraf Arissa, també. Sembla que el color vermell agrada. Hi ha consens. També agrada a tots que la protagonista sigui una dama i petita. “Però com de petita?”, pregunta l’Anna. “Tan petita com la mida de les meves ulleres 3D?” “No, encara més petita”. “De tres pams?” “Sí”. Hi ha consens.

Ja tenen un lloc, el mar; una protagonista, la petita dama; i un objecte, un globus vermell. I també un pergamí. “En un conte hi ha d’haver problemes, perquè si als personatges no els passa res, el conte és molt avorrit”, els adverteix l’Anna. I aquí apareix un conflicte. I també han d’anar pensant un final. “Com voleu acabar el conte? Bé o malament?”, els pregunta.

Els petits escriptors voten. Però hi ha empat. Així que la guia, com s’autoanomena l’Anna Manso, repassa tot el conte, tot el que s’han inventat, i recorda d’on han anat traient cada una de les idees, “perquè serà la manera de trobar un desllorigador”. “Què és un desllogirador?”, pregunten les criatures de sobte. “Una solució!” I com que no apareix, l’Anna Manso els fa tornar a tancar els ulls, perquè, amb calma, pensin un final. Uns minuts de silenci, i arriba el final: un animal clourà el conte! Han sigut dues hores intenses pel viatge de la creació.