La pitjor mare del món

Adolescència, dolça adolescència

Al final de l’article de la setmana passada hi apuntava que l’adolescència dels menors d’edat a càrrec (MEC) és una etapa susceptible de desincentivar progenitors de MEC d’edats més baixes. Persones que ja en tenen prou matinant pels MEC en hores en què encara hi ha gent prenent-se gintònics, per pensar que un dia aquella “gent” pot incloure un dels seus tendres, energètics i refotudament matiners descendents. A voltes de pensar-hi, he decidit que el que hi deia era injust.

Espantaprogenitors

Quan tenia els MEC més petits, vaig topar amb algun progenitor amb ganes de venjança còsmica. Li explicava les meves circumstàncies actuals i llavors ell em mirava per sobre l’espatlla i amb una rialleta radioactiva em deixava anar un: “Doncs espera’t, encara no t’ha arribat el pitjor. Quan siguin adolescents prepara’t”. Al principi els contestava quequejant: “Co... co... com dius? Encara pitjor que tenir les lumbars torsionades i patir al·lucinacions per falta de son?” Després vaig aprendre que el progenitor venjatiu buscava això, venjança, que a tothom li anés igual de malament que a ell perquè si no trobava que el món seria injust. Com si no ho fos, coi.

Ara porto uns anys certificant com n’és d’injust el món. A uns els floreixen adolescentis comunis que podrien parlar a qualsevol sessió inaugural de l’ONU. Els d’altres, ho farien tot just a la sessió de cloenda de la trobada de PADM (els pitjors adolescents del món). Però, en general, a tots ens sorgeixen com xampinyons adolescentis comunis del tipus muntanya russa. Un dia a dalt, l’altre a baix, en un mateix dia tres cops a dalt i quatre a baix. I anar fent. Però tot i els pics i fondalades hormonals són bona gent. I molt interessants.

Prejudicis

De fet, el pitjor enemic dels MEC adolescents de casa és la mateixa parauleta adolescència. Com no podia ser d’altra manera m’he endut la palma a l’hora d’espifiar-la i així que van començar a donar mostres d’abandonar la infantesa i endinsar-se en l’etapa següent, servidora es va posar en guàrdia: “A veure què fan”. Un posat que ha provocat que els MEC em pesquin sovint sense respostes: “Puc foradar-me quatre cops l’orella?”; “Puc anar a una manifestació? Perquè jo, mama, sóc molt política”; “Poden venir quinze amics a menjar crispetes?”; “Puc anar a provar si em trenco els empastes a l’ skatepark allà on Crist va perdre l’espardenya? [bé, potser això dels empastes és creació meva]”; “Puc comprar-me quatre samarretes i un segon després tallar-les al meu gust?” El meu mutisme davant d’aquestes qüestions i d’altres de similars ve de la incapacitat de saber del cert què fer. De vegades perquè no en tinc ni repunyetera idea. Però d’altres perquè l’equilibri entre el que faria la bona mare empàtica i ferma i sàvia de l’adolescent i el que em demana el cos no és fàcil. Ara, això sí, un cop pronuncio la resposta em confio als nostres avantpassats romans i m’obligo a actuar sota el lema d’alea jacta est.

Però en general no està resultant taaaaant terrible. Sé que només he acabat de començar. Que pot passar de tot. Que un dia, vés a saber, un d’ells pot aparèixer vestit de Marilyn Manson, per allò de l’eufonia del segon cognom, o coses pitjors. Per ara, tot i la feixuguesa i l’esgotament de tants i tants dies, i la incertesa i la cagarel·la pel futur, he d’admetre que els progenitors venjatius no l’estan encertant. I això ja no m’ho treu ningú.